Gascó Sidro, Antonio José
Portaler de l'any 2010.
Antonio José Gascó, és una persona coneguda per tots a Castelló i, per esta mateixa raó, són moltes les persones que podrien haver-li escrit una semblança; No obstant, al tractar-se d'una persona tan especial per a mi, els assegure que no deixaré passar l'oportunitat de comentar la seua biografia, des d'un punt de vista diferent del que estem acostumats. La trajectòria professional de Toni, de Tonico, de mon pare… és de sobra coneguda i, per això, m'agradaria oferir a tots els lectors una visió més personal i humana del Portaler 2010.
Acabe de dir que no vull parlar de la seua vida laboral, però, és que en mon pare, si hi ha quelcom que el defineix des de ben jove, és la seua capacitat de treball. Si tingués que posar un nom a la professió de Tonico, ho tindria molt clar: És castellonero. I açò, que a simple vista pareix una obvietat, no és qualsevol cosa fàcil d'aconseguir; Es necessiten moltes hores de dedicació i esforç, tantes, que han sigut nombroses les vegades que l'hem trobat a faltar, perquè sempre està capficat en algun llibre, un catàleg, una exposició… Amb el temps hem aprés que Castelló no era la nostra ciutat, sinó un membre més de la família, del que no teníem que sentir zels, sinó tot al contrari voler-lo, respectar-lo i defendre'l com ell sempre ho ha fet.
M'agradaria recalcar, que a pesar de tots els homenatges i nomenaments que ha rebut del seu poble, la seua gran dedicació, el seu tremend esforç, les hores i hores de treball incessant, es van veure recompensades el dia que el van anomenar Cronista Oficial de la Ciutat. Vull insistir en el fet, que totes les distincions les ha rebut amb orgull i amb moltíssima il·lusió, però que el seu Castelló el premiara per la dedicació a la seua terra, és quelcom que l'enorgulleix tremendament. Aquest reconeixement va ser el guardó més gran que es podia oferir al seu treball constant, i ben fet, en tasques periodístiques, culturals, històriques i folklòriques. No és amor de fill, però els assegure, que ningú se'l mereixia més que ell.
Antonio Gascó contagia el seu castellonerisme; Ho sabran les persones que han donat un passeig amb ell per la ciutat (quelcom que no recomane si es té pressa); Es deté cada dos minuts per a donar una xerrada històrica sobre les fatxades que troba al seu pas o per a saludar a algun dels seus múltiples amics. Quan érem xicotets, les meues germanes i jo no dèiem que passejàvem, nosaltres anàvem de pelegrinatges! Trobe a faltar eixos moments, però el que ningú ens podrà llevar mai, és tant que ens ha ensenyat. Potser el més ressenyable seria, i torne a insistir en això, la importància de ser castellonero. Ja he dit en línies anteriors, que l'aconseguir-ho no és senzill, es necessiten massa hores de dedicació i, en este sentit, em permetran que trenque el fil del text i els conte una anècdota: Els dies que ens n'anàvem a dormir i mon pare no estava en casa, ma mare ens portava una foto en què estava ell i Plácido Domingo, perquè li donàrem el bes de bona nit. No es poden ni imaginar el disgust que ens vam emportar, quan ens assabentarem que eixe senyor no era de la família, sinó un cantant, pel que s'ha vist, molt famós. Com era possible? Si li donàvem besos moltes nits!
Ara vull canviar de terç completament i parlar d'una altra de les coses més importants en la seua vida: Els seus amics. Sempre està disposat a ajudar, mai li he escoltat dir-li a algú que no, i açò, en els temps que corren, és molt difícil de trobar. Hui per hui, molt poques persones fan qualsevol cosa a canvi de res, no obstant, mon pare és una d'eixes poques persones que troben en l'alegria dels altres, la seua satisfacció personal. Són molts, moltíssims els amics que ha fet al llarg de la seua vida i, els assegure, que no els té per casualitat. En ma casa el timbre del telèfon és un so constant i dóna igual el que estiga fent, sempre deixa el que té en eixe moment entre mans, per a ajudar a qui ho necessite. Potser torne a pecar d'orgull filial, però el que s'evidencia d'este comportament, és que és una persona meravellosa.
També és important endinsar-nos en les aficions d'este singular cronista. És un secret a veus, tots vostés sabran que la música i l'art són les seues dues grans passions. Quantes vegades l'hauran vist en un concert dirigint a tota l'orquestra des de la seua butaca! Quantes vegades s'hauran quedat aclaparats amb les crítiques d'art que fa? Abans deia que contagia castellonerisme, però hi ha una altra cosa que també transmet: Il·lusió. Se'l veu feliç i entusiasmat en cada concert que acudeix, quasi m'atreviria a dir que ho viu com si fóra la primera vegada que assisteix a un espectacle d'eixes característiques. Il·lusió per tot el que fa, eixa és una altra de les seues senyals d'identitat.
Ja que estic endinsant-me en les entranyes personals d'Antonio Gascó, no puc deixar de parlar de Tonico com a pare. Jo que els vaig a dir? El millor del món! Afectuós, detallista, tolerant, divertit; No el canvie per cap altre. Darrere d'eixe treballador incansable, voluntariós i eficaç, hi ha un pare excel·lent, que ha sabut inculcar en els seus fills els valors de l'amistat, el respecte, la cooperació i sobretot i, açò dit en les seues pròpies paraules, ”la satisfacció del treball ben fet”. Ens ho ha donat tot, molt més del que ell es pensa i, per este motiu, agraïsc l'oportunitat que se m'ha donat de transmetre-li a tota la ciutadania, com estic d'orgullós d'ell i donar-li les gràcies per estar ahí cada vegada que l'hem necessitat. Hi ha una frase que mon pare ens repeteix sovint i, he de reconèixer, que em tranquil·litza escoltar: “Alguna vegada t'he fallat?” Vull aprofitar estes línies per a respondre-li taxativament NO. Sempre està ahí, sempre aconsegueix solucionar el que per a mi és impossible o massa costós i, sobretot, sempre aconsegueix transmetre'm confiança i seguretat per a seguir endavant. Eixe és Antonio José Gascó com a pare.
Finalment, faré referència a un capítol de la vida de Tonico, que m'ha permés redescobrir-lo com a persona. Hi ha una frase molt estereotipada que diu: “mai acabes de conèixer a ningú” . La veritat és que jo pensava que ho sabia tot sobre mon pare, no obstant, no el coneixia tot lo que jo creia. Hi ha quelcom que ens va sorprendre a tots i ens va fer sentir, encara, més admiració per ell: el seu espectacular esperit de lluita contra les adversitats. Com tot el món sabrà, va passar per dos malalties molt dures que va superar de l'única forma que sabia: treballant, lluitant i recolzant-se en els seus familiars i éssers volguts, als que des d'ací, vull agrair tot l'afecte mostrat. Va ser sorprenent el seu sobreesforç i les ganes per lluitar. Va ser increïble veure com una persona tan hipocondríaca, li plantava cara al càncer, com si es tractara d'un refredat, fins a l'extrem de ser ell qui ens animava a nosaltres, quan ens veia tristos. Gràcies a Déu, hui torna a estar fort com una roca i, ho sent, però el cel es tindrà que esperar, perquè a Castelló ens continua fent molta falta.
Vull finalitzar esta particular semblança, sintetitzant les qualitats familiars i professionals d'Antonio Gascó i vull fer-ho amb una cita de Cullen Hightower que diu: ”La verdadera mesura de la nostra vàlua es compon de tots els beneficis que els altres han obtingut del nostre treball.”
--------------------------------------------
Quanta raó té el seu fill, quan parla del seu castellonerisme, il·lusió i predisposició a l'hora d'ajudar els demés. El conec des de fa vint anys, quan estava en la Gaiata 14 (en la que ja era un col·laborador molt important) i es va “forjar” una gran amistat i estima amb els meus pares.
He de reconèixer que D. Antonio (com el coneixem molts), sempre ha estat ahí quan l'hem necessitat. Això es demostra quan al juny de 1992 vam decidir agafar la Gaiata 8, i vam començar a preparar la presentació; Una pregunta obligada era : Qui serà el presentador/a? La resposta no va tardar en arribar… D. Antonio. Segona pregunta: I qui ens ajudarà a fer el llibret?... D. Antonio. I així ho va fer durant molts anys, sempre amb la seua alegria i “saviesa”, sense demanar res a canvi; Només amb la teua amistat, ell en tenia prou. I això és molt d'agrair. Recorde moltes telefonades de mon pare, demanant-li si ens diria unes parauletes per a algun determinat acte i la seua resposta sempre era: tranquil Pepe, saps que sempre pots comptar amb mi, i així ho feia, amb la corresponent tranquil·litat que et donava saber que estava en les seues mans.
Tant la meua germana, Lledó, com jo, hem tingut l'honor de compartir amb ell les tasques de conduir nombroses presentacions de la Gaiata, amb la conseqüent responsabilitat, perquè … com t'havies de sentir al costat d'un professional com ell? Pues ell t'ho posava tot molt fàcil; Et tranquil·litzava i si en algun moment dubtàvem, allí estava ell per traure'ns del tràngol.
Ja fa uns anys, el vam anomenar Gaiater d'Honor de la vuit, càrrec que va rebre amb gran alegria, per això ara, amb la creació del nou càrrec de Portaler de l'any, sempre pensem en persones, que d'una manera o altra, han estat o estan vinculades amb aquesta comissió, i en aquesta llista no podia faltar ell, D. Antonio, eixe amic, eixe col·laborador i sobretot eixe castellonero, que sempre ens ha oferit la seua ajuda i suport i que desitgem ho continue fent per molts anys. Tots els membres d'aquesta comissió ens sentim orgullosos que haja acceptat aquest càrrec, perquè s'ho mereix.
GRÀCIES I ENHORABONA.
María José Rovira Sebastiá
Regina de les Festes de Castelló 1997
