Pascual-Ventura, Família

Portaler de l'any 2009.
 
Enguany hem volgut donar un pas més enllà, i en lloc d'atorgar-li'l a una persona en concret, el Portaler de l'Any de la Magdalena 2009 es fa extensible a la Família Pascual-Ventura, ja que en la seua mesura, cada un d'ells ha col·laborat amb nosaltres en qualsevol moment que se'ls ha demanat. Socis del barri per la ubicació del seu domicili, i amics de la Gaiata 8 des de sempre.
Beatriz Pascual, aquella Reina Infantil de 1987, que ens va captivar amb el seu somriure, i que encara perdura, ha col·laborat diverses vegades en l'edició del nostre llibret, aportant el seu estil en la ploma, heretat tal vegada de son pare, però amb una personalitat encomiable. Sang castellonera recorre les seues venes, i ha sabut inculcar-ho als seus fills. Ho demostra una vegada i una altra quan escriu o parla. Potser siguen els cognoms, ja que tant son pare com sa mare així li ho han ensenyat.
En tota família sol haver sempre una dona, que oculta moltes vegades darrere la popularitat del seu marit, és sovint la que impulsa i dóna vida a la família; És el cas de Vicenta, poc coneguda per als castellonencs, però com se sol dir “darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona”.
I quan parlem del gran home, ens referim, al nostre volgut Paco Pascual, però no seré jo qui parle d'ell; Estes coses millor deixar-les per als entesos, i en este cas un amic íntim de la família i deixeble directe en els últims mesos de Paco Pascual, Ximo Górriz.
 Per tot açò, vull donar l'enhorabona i les gràcies, en nom de tota la comissió, a la Família Pascual-Ventura, per acceptar tan gentilment la distinció de Portaler de l'Any de la Magdalena 2009.
----------------------------------------- 
 
 Hi ha activitats de la vida que només poden entendre's des de la passió. El periodisme és una d'elles. És una passió exigent, que demana entrega absoluta, que absorbix als que l'exercixen. Ells tenen només dos opcions: entregar-se o naufragar. Paco Pascual pertanyia al primer grup, i això el va portar a ser, abans que res, un reporter. Amb una peculiaritat sense la qual la seua identitat queda incompleta: era un reporter enamorat de Castelló.
I és que, encara que Francisco Pascual Mas (Castelló, 4 de juny de 1940) va nàixer en el si d'una família d'agricultors, i el desig familiar el portara a iniciar els estudis de pèrit agrícola, estava cridat a l'exercici del periodisme. Després de cursar l'ensenyança primària en l'escola Herrero i els dos primers cursos de Batxillerat en l'institut Francisco Ribalta, va passar a l'internat del col·legi La Salle, a Paterna, amb matrícula lliure en l'institut Lluís Vives, de València. Va ser llavors quan la seua innata curiositat es va revelar com una incipient vocació periodística. En el diari Levante, als 19 anys, va fer les seues primeres col·laboracions. I va començar a escriure ocasionalment en altres publicacions valencianes, com el diari Jornada, els setmanaris Fiesta deportiva, Ritmo semanal, Deportes o 3-D. Va ser així com el periodisme va anar obrint-se pas, amb la força de l'inevitable. En 1961, va començar a col·laborar amb el periòdic Mediterráneo, que hauria de deixar tantes mosses en la seua biografia.
En 1964 va ingressar en la plantilla de Mediterráneo com auxiliar de redacció i alumne de Periodisme, fins al seu nomenament com a redactor. Baix les ordes de Jaime Nos en la direcció, de la mà de José Mª Marcelo com redactor cap, Paco Pascual es convertix en una peça important i insubstituïble del periòdic. Els anys passaven i en 1968, es casava amb Vicenta Ventura i era anomenat redactor cap, un càrrec que exerciria durant quatre anys. En esta etapa, començaria a publicar cada cap de setmana un article titulat La semana sin domingo, la publicació de la qual prosseguiria al marge ja de Mediterráneo, en una nova aventura professional.
Avança 1981 quan un grup d'empresaris castellonencs oferixen al periodista la possibilitat de dirigir un nou projecte periodístic. El naixement de Castellón Diario, del que va ser director durant els primers mesos, des de maig de 1982, suposa un repte personal per a Paco Pascual. Les gestions per al muntatge d'una nova capçalera resulten una tasca ingent, extenuant i amb múltiples amagatalls desconeguts per al periodista. Un gran procés d'aprenentatge que es va truncar abruptament, per una controvertida decisió empresarial. Entre 1983 i 1991, Paco Pascual s'endinsaria en la ràdio, com a cap d'Informatius de Ràdio Castelló (SER). I més tard, iniciada la dècada dels 90, es va convertir en cap de premsa de la Diputació Provincial, per decisió unànime dels grups polítics de la institució. Fumador empedreït, en 1995 causa baixa laboral per invalidesa, després de ser-li diagnosticat un emfisema pulmonar.
Mentrestant, va continuar col·laborant amb l'agència EFE. El seu paper com a col·laborador va comprendre, al llarg de la seua trajectòria laboral, una àmplia nòmina de mitjans de comunicació. Va ser corresponsal de la Hoja del Lunes de València entre 1973 i 1982, de Ràdio Popular de València (1966-1970) i de Levante en diverses etapes, sent també col·laborador del setmanari taurí El Ruedo a principis dels 70 i inclús corresponsal durant tres anys. Col·laborador i corresponsal així mateix de l'agència Pyresa de 1972 a 1977, des de llavors va ser l'home d'EFE a Castelló.

Amor a la terra
I junt amb la seua trajectòria en els mitjans de comunicació, Paco Pascual va desenvolupar un periple inabastable de col·laboracions periodístiques amb les associacions culturals d'àmbit local, des de les gaiates a les colles, col·laboració que en el cas de la Gaiata 8 va ser especialment intensa, atés que el periodista era veí del sector i mai va tancar la porta als que li demanaven articles per al llibret. Però a més, Paco va trobar el seu propi espai d'expressió vinculat a les festes en Castelló Festa Plena. En 1984, va constituir amb l'historiador José Sánchez Adell i el llibreter Salvador Bellés l'editorial Iniciativas Culturales Castellonenses (Inculca), que promourien la publicació, de la que va ser director des dels seus inicis i fins a la seua defunció. Dedicada a l'exaltació de la cultura i tradicions castellonenques, la publicació va tindre periodicitat bianual durant deu anys –amb edicions especials dedicades a la província- i a partir de 1994, de forma anual, amb especial atenció a les Festes de la Magdalena. En este 2009 es complixen 25 anys de la seua aparició en els quioscos.
En el pla social, Francisco Pascual va participar en distintes etapes de la seua vida en els més diversos àmbits de l'activitat ciutadana i en més d'una ocasió va ser requerit com a home neutral i de concòrdia, per a la resolució de conflictes. A més, va ser membre de la Junta de la Confraria de Lledó entre 1972 i 1975, va ser també membre del Patronat i del Comité Executiu de la Fundació per a la Reconstrucció de la Cocatedral de Santa Maria des de la seua constitució, en 1991. A més, va ser confrare de la Sang i devot del Cristo Jacente. Així mateix, va estar vinculat des de la seua creació a la Universitat Jaume I i el seu primer rector, Francisco Michavila, li va confiar la creació del primer embrió del servici de Comunicació de la UJI. Creia fermament en la universitat com a símbol del nou Castelló, de la nova ciutat que sorgia a les portes del segle XXI.

Amb les festes fundacionals
Paco mai va dubtar a vincular-se a les festes fundacionals de Castelló. La fidelitat de la ciutat als seus orígens, el significat dels símbols de les festes, eren aspectes que va voler transmetre a les noves generacions en cada treball, en cada col·laboració de les desenes que realitzava cada any per als ens festers. I esta labor divulgativa es va veure reconeguda. Entre els seus articles més importants, figura El día en que Castellón se hace romero, guardonat en 1979 amb el Premi Nacional de Periodisme Ciudad de Castellón. També, va ser reconegut amb els premis Mandarina de oro (Vila-real, 1976) i Feria de cerámica (València, 1976). Paco va rebre amb orgull cada una de les seues distincions. Però si una va revestir una especial emoció, esta va ser la Medalla de les Festes, que va rebre en 1997 de mans de l'alcalde José Luis Gimeno. Era la primera vegada que es concedia tal distinció. Paco va ser president de la primera Assemblea de Festes, en 1988, i va ser reelegit per al càrrec en les posteriors. En els anys 89 i 90, en la Junta de Festes presidida per Sebastián Pla, va ser vocal. Voladoret d'Or en 1990, Fadrí d'Or en 1991, Bacalao maravillao en 1993 i Roquer d'Or en el 2000, en el 2001 va ser distingit com Lledó d'Or  i Moro de l'Any. I per si no fóra poc, en 1987, va tindre l'honor de veure la seua filla, Beatriz Pascual Ventura, en el tron de Reina Infantil de les festes de la Magdalena.

El diumenge 9 de juny del 2002, Mediterráneo va publicar les últimes línies de Paco Pascual, en la seua col·laboració setmanal Escrito en Castellón, iniciada al gener de 1988. A penes tres setmanes després, el dissabte 22 de juny, s'anunciava la concessió al periodista del premi Valencià de l'any de la Fundació Gaetà Huguet. Va ser un senyal del destí. Aquella mateixa nit, moria en l'Hospital La Fe de València, el mateix on tres anys abans havia rebut un trasplantament de pulmó que li havia concedit “una pròrroga”, en les seues pròpies paraules. El temps necessari –i just- per a ser testimoni de la boda de la seua filla i per a donar a la impremta Ayer y hoy en Castellón, una exhaustiva recopilació de cròniques i reportatges sobre el segle XX publicada per l'Ajuntament de Castelló, que constituïx el millor llegat del periodista. El dia del seu sepeli, en les pàgines especials que Mediterráneo va dedicar a l'adéu del periodista, es van arreplegar unes línies inèdites en què Paco Pascual es confessava, finalment, “reportero de calle, siempre al encuentro con la vida”. Un periodista enamorat de Castelló, que mai va ocultar els seus amors i sempre va voler el millor per a la ciutat que el va veure nàixer. Una ciutat que, en les seues pròpies paraules, cada primavera “huele a azahar por las noches”.