Grupo Mixto de Coros y Danzas -Sección Femenina

Joan Josep Trilles i Font
Llibret Gaiata 8, 2014.
 

Si volem parlar de danses a Castelló, mai no podem oblidar els seus inicis després d’una Guerra Civil que va destrossar moltes llars. Podem estar o no d’acord del que es pretenia però hem de ser conscients que gràcies a aquells treballs de camp que començaren a l’any 39 del passat segle, hem arribat a la situació actual, amb la consolidació de grups que treballen les danses i la vestimenta tradicional amb un criteri digne de la millor càtedra del món.

En aquells grups de Coros y Danzas de la Secció Femenina i també els grups d’Educación y Descanso trobem gent, que per la situació i la seua pròpia joventut estigueren vinculats en aquestes institucions verticalistes del moment. Una gent que per damunt de tot, treballaren amb molta cura el millor del nostre folklore. Amb els vents de la democràcia, aquesta gent va seguir treballant en la recerca de les tradicions als nostres pobles derivant en la gran majoria de grups d’estudi i danses actuals.

Anem a fer una petita aportació al món de les danses a Castelló.

Secció Femenina[1]

Ens cal remuntar al 29 d’octubre de 1933 a Madrid on va nàixer la Falange Española, amb José Antonio Primo de Rivera, Julio Ruiz de Alda i Alfonso García Valdecasas, per la fusió entre Falange Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), amb el que va quedar constituït el Movimento Nacional, primer partit de tipus feixista pur a Espanya. 

Al juny de 1934, un grup de dones creen una secció, dins de l'agrupació, a la qual van anomenar Sección Femenina sent cap nacional la germana de José Antonio, Pilar Primo de Rivera. El govern franquista va emparar i va potenciar la tasca desenvolupada per la Sección Femenina, que va operar en múltiples àmbits de la societat. Es van crear escoles per a atendre diferents aspectes de la formació de les dones: Puericultura, Adorn de la llar, Cuina, Costura, Economia domèstica, Cultura general, Música, Nacional-Sindicalisme, Religió, Alfabetisme i Educació Física. 

Passada la Guerra Civil, al gener de 1938 es va crear el Departament de Música, que formarà part de la Divisió de Cultura dirigida per Rafael Benedito. Les assignatures que integraven els cursos d'aquests anys estaven dividides en teòriques i pràctiques. Entre les primeres figuraven, principalment, pedagogia musical i folklore; entre les segones, l'objectiu central era crear cors.

A part de la formació de cors, el Departament de Música tenia interès a organitzar la recerca folklòrica. Per a açò, a les instructores de música que es graduaven en els cursos, se'ls encomanava la tasca de recórrer la seua província recopilant tot tipus d'informació, amb l'objecte d'establir un repertori típic de cada lloc, que incloïa també les danses; per a la recollida de dades es va dissenyar una fitxa en 1940 i el treball de camp va començar en 1941. 

En 1939 es funden els Coros y Danzas de la Sección Femenina. Es van organitzar vint concursos nacionals de Coros y Danzas, des de 1942 fins a 1976. Entre 1948 i 1962 els cors van recórrer tot el món; va haver-hi dos viatges a Hispanoamèrica, a partir dels quals van començar les participacions en festivals europeus. 

A més de la recollida del folklore, es van realitzar al voltant de cent documentals, que van retratar la dansa, per a la seua emissió per Televisió Espanyola i pel mitjà de comunicació oficial del règim, el NO-DO. 

La Sección Femenina desapareix per decret de dissolució del Movimiento Nacional l'1 d'abril de 1977, aleshores, moltes agrupacions folklòriques que van nàixer al seu bressol seguiren treballant –ara dins d’un àmbit més democràtic- en la recerca del gran patrimoni etnològic relacionat amb la música, la festa, la indumentària i l’oralitat... dels nostres pobles.

 

Educación y Descanso (EyD)[2]

Aquesta va ser una de les obres de la Organización Sindical Española (anteriorment Confederación Nacional de Sindicatos, CNS) del règim franquista; els anomenats sindicats verticals. EyD estava dedicada a promoure i realitzar tot tipus d'activitats artístiques, culturals i esportives per part dels treballadors (productors), que per a aqueixes finalitats s'enquadraven en els Grups d'empresa.

EyD es va crear en 1940 i va subsistir fins al desmuntatge dels sindicats verticals en 1977. Comptava per a les seues finalitats amb una xarxa de centres culturals, instal·lacions esportives (inclosos els Parcs Sindicals), residències i ciutats residencials.

Les activitats emparades per EyD s'estenien doncs a grups de teatre, cineclubs, cors i danses (que no han de ser confosos amb els Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange), viatges i vacances, i sobretot competicions esportives, que culminaven en els denominats Juegos Deportivos Sindicales. De fet determinades activitats minoritàries com el aeromodelisme, el tir amb arc, l'espeleologia o fins i tot els escacs i la filatèlia van tenir durant anys el seu millor bressol en els grups d’EyD.

 

Testimonis

Cal començar amb Pepa Sancho[3] que fou delegada provincial de la Sección Femenina a Castelló tal com ens conta Salvador Bellés[4] amb l’aportació a les festes i la seua ubicació a la nostra ciutat, trobant un grapat de personatges que han deixat la seua petjada en la música, la vestimenta, les danses a les nostres comarques:

“...En un piso de la calle Mayor, esquina a Campoamor, estuvo la primera sede –de la Sección Femenina-. Y desde allí se colaboró intensamente a las primeras celebraciones de nuestra Cabalgata del Pregó al recuperar danzas y estampas costumbristas de la provincia. En 1958 apareció aquel complejo del camí la Mar, laboratorio de tantos sueños y aprendizajes, con Maruja Suárez y Carmen Montañés en la secretaría y aquellos nombres para el recuerdo, Leonor Colás, Pilar Mas, Juana Pérez de Heredia, Pepita Alloza, Luisa Sanz, Conchitín Gironés[5], Vicenta Moreno, la propia Guillermina...

...la labor inmensa de recuperación de bailes y canciones de nuestro patrimonio, con Pepito García[6] y su hijo Alejandro en la dirección musical. Y el asesoramiento religioso del escolapio Padre Puig, mossén Royo y el actual administrador apostólico Elías Sanz…”.

Seguint amb la Sección Femenina, tinc un altre testimoni de finals dels anys cinquanta de Paqui Vicent que em conta que ella jugava al bàsquet i estudiant a l’Institut va ser quan es va afiliar, tenia dotze anys. Rebien xerrades, feien nines i pintaven, també practicaven la gimnàstica rítmica i al final van formar part del grup de Coros y Danzas de la Sección Femenina sent les seues professores Amelia Ferrer Armengot i Mª Carmen Ramos. Recorda que assajaven a l’edifici que en l’actualitat alberga la CFPA Josep Pasqual Tirado a l’avinguda dels Germans Bou.

Paquita també recorda que en aquell temps tenien xics per ballar, no com ara que sembla que els balladors són escassos als grups de danses. En parlar de danses té un bon record de ballar les danses Guerreres de la Todolella, a més del Bolero i la Jota de Castelló i com no, les Marineries. El grup en què ella participà va ballar a la plaça de Bous de Castelló, a les festes de Sant Pere del Grau –vestides de llauradores-, al teatre de Logroño, a Jerez de la Frontera en les Fiestas de la Vendimia, a Extremadura, País Basc, Aragó... i com no a la cavalcada del Pregó.

Per acabar em conta amb satisfacció que d’aquell grup de balladors van eixir moltes parelles que van acabar en matrimonis i que mai es van veure objecte de ser adoctrinats, almenys no ho entenia així.

L’esmentada Amelia Ferrer[7] que fou informant en el treball de Pelinski sobre les danses guerreres de la Todolella, sent instructora de danses de la Sección Femenina, recordava que quan van pujar al poble per recuperar les danses, li digueren que eren per a homes i no pas per a dones.

Tot i això, seguiren treballant en la recuperació de danses fins que la gent de la Todolella els hi va ensenyar i recorde que baixaren a Castelló i després de sopar al Círculo Mercantil de la Porta del Sol anaven a assajar, tot i que, segons deien, no sabien ensenyar. Anaren llevant homes i ficaren dones fins que van aprendre.

Al principi els músics eren del poble però al final tocava el “sinyó” Pepe, el dolçainer de Tales acompanyat al tabalet pel seu nebot Juan. Ballaven en concursos provincials i nacionals. També ho feren en festivals: Festes de la Primavera de Mallorca; Centre Europa; París; Brussel·les; Milà; Civitavecchia a Roma; al Casino de Montecarlo; Fiestas de la Vendimia de Jerez de la Frontera; al Teatro María Guerrero de Madrid; Miranda de Ebro; Logroño; Ourense; Tarragona; Barcelona... i recorda el seu últim viatge a Portugal l’any 1964 a un concurs a Figuerira da Foz.

Amelia era una dona que, certament, estimava les danses, era una persona compromesa tot i les circumstàncies que l’envoltaven dins de la Sección Femenina.

 

Passant a EyD, tinc un testimoni oral que vaig recollir del mestre José Gargori Vicent[8] que va ser director del Grupo de Danzas de Educación y Descanso (1966) i ens conta sobre una tocata de dolçaina a Nova York:

“...Tot i que fa més de trenta anys que no la toque –la dolçaina-, he de dir que sí, que amb la dolçaina en fa, que vaig comprar a València, vaig tocar a la Quinta Avinguda de Nova York en la desfilada de la Hispanitat. I també vaig tocar amb el clarinet el Rotllo i Canya i l’Himne d’Espanya dins de la Catedral de San Patrici. acompanyat per Juan Sabat a l’orgue...”.

     I quan li vam preguntar al mestre Gargori sobre tota la feina d’aquest moviment de l’Escuela de Educación y Descanso, ens confirmà:

“...Crec que sí, era un temps difícil i gràcies a aquesta escola es van recuperar moltes danses i cançons. Hui en dia, hi ha molts referents que vénen gràcies al treball d’aquests anys, han canviat, potser, els promotors, però els protagonistes i la finalitat, segueixen sent el mateixos, recuperar les tradicions de Castelló...”. Aleshores tenim molt que agrair a la gent que va treballar tot el folklore.

Un altre testimoni és els que ens fa arribar Salvador Bellés amb Juana Pérez de Heredia[9] dient-nos que:

“...Va ser en 1942 quan es va convertir en mestra, previ compliment de l'anomenat Servei Social, i ja es va integrar en la Sección Femenina, on va estar dirigint els departaments de personal, cultura, servei social, escoles de formació, llar, auxili social, esport i algun més....

...Pertanyent a la Sección de Coros y Danzas, va viatjar per la província per a recuperar balls populars de temps passats. L'exemple més notable són les Danses de la Todolella, de tanta ressonància en anys posteriors...”

     I per finalitzar els testimonis, parle amb Conso Jóvena, actualment directora de l’Escola de Dansa Castelló que va començar a ballar en els Coros y Danzas de Educación y Descanso, dient que va ser José de Sanmillán Arquimbau[10] que portava el cor de la Sección Femenina i que junt a Ricardo Rosell, entre d’altres, van organitzar el grup de danses. Ricardo i Trini Soler van ser els seus primers mestres. Recorda que van ser Trini i Mª Paz les que fundaren a la nostra ciutat la primera Escuela Infantil de danzas de Educación y Descanso, de la qual després Conso i Ricardo foren mestres. Ensenyaven la Jota i el Bolero de Castelló, el Ball Pla, les Seguidilles, les Camaraes, les Marineries, les Panderetes, les Danses Guerreres de la Todolella...

     Conso recorda també la rondalla amb Sangorrín i sobretot amb Joan Medin Valls Poveda, recordat per Els Llauradors amb els quals va treballar en els inicis de la rondalla- que cal recordar-  va sorgir dins  d’EyD.

     Recorda el viatge a Nova York; les demostracions sindicals del primer de maig a Madrid cada dos anys en la Feria del Campo de la Casa de Campo; Vigo, Saragossa, Santander, Palma de Mallorca, València i Marbella a Espanya; Niça i Lyon a França; Lago Como, Bèrgam, Sardenya i Reggio Calabria a Itàlia; Estoril, Lisboa i Madeira a Portugal...

     D’aquest grup va nàixer l’Agrupació Folklòrica “El Millars” (amb el Xato Prades) i el Grup Castelló Danses i Cançons. Juan Prades funda més tard també el Grup “El Forcat”.

     El passat mes de febrer li van fer un sentit homenatge al bo de Ricardo Rosell que recorda a molta gent, a part dels esmentats, amics que va formar part dels Coros y Danzas de Educación y Descanso: Mª Carmen, Elena i Chema Sanmillán; Cristina; Paco; Ñoles; Manolo Miravete; Mª Carmen Casanova; Angelines Godes; Loli i Mª Carmen Guinot; Paquita Sos; Vicent González; Vicente i Pepe Sales; Toni Martí Baguero; Pepe Pastor Botó; Arturo Silvestre; Ignacio Piqueras; Tere Camahort; Antonio Victorino; Castillo; Merche Guinot; Amparo Polo; Felipe Bonillo; Basilio Villanueva; Leopoldo Adanero...

 

Conseqüències

Podem afirmar doncs que dos dels grups que més han treballat pel nostre folklore van nàixer d’aquests Coros y Danzas, tant de la Sección Femenina com de Educación y Descanso, el Grup Castelló i l’Agrupació Folklòrica “El Millars”.

El Grup Castelló és l’agrupació de folklore més antiga de la ciutat de Castelló de La Plana. Fou fundat l’any 1953 amb el nom de “Grupo de Coros y Danzas de Educación y Descanso”, posteriorment amb la democràcia passà a anomenar-se “Grup Castelló Danses i Cançons” i des del 1995 pren l’actual denominació, Grup Castelló Associació d’Estudis Tradicionals. La seua tasca es basa en la potencialització, promoció, recol·lecció i recuperació de les manifestacions populars valencianes, incidint especialment en el treball de camp.

L’Agrupació Folklòrica “El Millars” de Castelló va néixer l’any 1977 seguint la tradició antiga de ball folklòric que ja hi havia en la ciutat. La seua dedicació s’ha centrat en la investigació, restauració i difusió del folklore del País Valencià i especialment, de les comarques del nord, sobretot pel que fa referència a la indumentària.

 

Conclusió

     Sincerament i ben convençut, puc afirmar que tots el grups de danses de la nostra ciutat, així com els de molts altres indrets, esdevenen d’aquestes dues organitzacions creades pel règim franquista. Per damunt de les ideologies, va haver una gent que van treballar per la recuperació del nostre folklore, per recuperar les danses dels nostres pobles, les músiques, els cants, la vestimenta... és clar que es feien grans manifestacions en una postguerra que verticalment volia inspirar les doctrines del règim, però es van trobar, a l’anar a la recerca dels testimonis orals als pobles, que les tradicions estaven per damunt de les ideologies, van saber recuperar i fer arribar fins avui tota la nostra producció al voltant de la música i danses.

Aquests grups, que movien a molta gent jove, gràcies a eixa feina ben feta, comptaven amb un gran respecte i admiració per la societat del nostre Castelló, ja que van recercar en el baguls i armaris per recuperar la nostra història més íntima, a més que eren uns gran ambaixadors de les nostres tradicions.

Els grups de danses de Castelló: Grup Castelló Associació d’Estudis Tradicionals; Escola de Danses Castelló; Grup de Danses Ramell; Grup de Danses “El Forcat”; Associació Folklòrica “El Millars”; Grup de Danses “La Nova Escola”... han sabut mantenir eixe esperit de recuperació de totes les nostres tradicions pairals.