Colla SALANDRATXO
L´àvia Dolors va nàixer a l´any 1921 al mas del “Povill” (Pubill), al terme municipal de Llucena, allà a la Tinença de l´Alcalatén, terra de secà, de raberes de corders i de l´olleta de cardets.
La parla de na Dolors és graciosa, entonada i ben sovint, imperativa. Un bon dia va dir a la seua filla: “Xica, trau-li eixe Salandratxo al xiquet!”. Aquell dia va nàixer el nom de la Colla SALANDRATXO.
Però, d´on surt aquest enigmàtic i, de vegades, cacofònic mot?; d´on ve? I, a més a més, què vol significar?
No sabem gaire de l´origen del mot. Tot i això, hem estat a Llucena i hem voltat per seu terme per tal de “descobrir” l´enigma. Al poble, la gent jove no coneix pas el mot, tan sols el saben els vells que han viscut als masos del terme.
Al fons d´una vall vestida d´ametlers i d´oliveres, es troba el mas de la “Parra” on l´àvia Dolors va viure la seua joventut. Allà, un salandratxo és un drap vell; una cosa que no s´utilitzava, un “trasto”. També és algú “vestit de qualsevol mena”. Finalment, un “penjoll”.
La semàntica del nostre mot i l´ús que s´hi dóna, pensem que pot ser proper als mots “espelleringat, esparracat, malfandat, parrac casigall, escanigall i pellingot”.
Al carrer, la gent l´associa amb un llangardaix, concretament al “fardatxo”. Aquesta associació, però, no té perquè obeir a una raó lingüística, potser, si més no, una coincidència al mossarabisme “atxo”.
Cal dir que som en un nivell de llenguatge col.loquial; varietat expressiva amb què realitzem les converses de cada dia, generalment sense massa complicacions.
“Salandratxo és un “localisme”, un mot d´ús restringit i concret: potser al mas, la família, les converses intrascendents, ...Una expressió filla d´un llenguatge espontani, on uns altres components de la comunicació, com ara els gestos facials, l´èmfasi, la situació o el context on es dóna l´intercanvi són més fonamentals que el fet de cometre algun imprecisió.
El nom de la Colla naix, no cal repetir-ho, d´una anècdota domèstica. Una anècdota que se´ns ha revelat com un vehicle de comunicació i, de gairell, s´ha convertit en l´instrument essencial per a assimilar aquelles actituds o hàbits que hem rebut dels nostres avantpassats per via de la tradició oral.