Colla REBOMBORI

El soroll d’una colla.
 
           Tot va començar la Magdalena de 1989, entre mascletades, castells de foc, bruses saragüells, jupetins, faixes, mocadors, espardenyes, canyes, bandes de música, danses, carros i xupons i bolquers d’infants,…i una tronada al peu de l’ermita i llargues caminades pels carrers i les places d’un Castelló que acomiadava l'hivern i s’obria a la primavera àvid de festa i de folgança.
 
 
            Érem aleshores unes poques parelles unides pel fet de tenir filles i fills menuts escolaritzats a “La Bolangera”, l'escoleta infantil en valencià que va heretar el testimoni de “El Rotgle”. Allí havíem iniciat una fructífera amistat sustentada en moltes hores de reunions en les diferents comissions d’aquella cooperativa de mares i de pares i en idees comunes sobre la vida, la societat, la cultura i la llengua.
            Volíem viure la festa i fer-la viure als nostres infants, amb intensitat, de prop, fent-la, olorant-la, involucrant-nos. Volíem ser una colla, a l’estil d’algunes poques que estaven revitalitzant i aportant un aire fresc i nou a la Magdalena i la ciutat.
            Volíem un local i no el teníem, per reunir-nos i tenir aixopluc i possibilitat de posar en pràctica alguna de les idees que anaven sorgint.
            Volíem un nom, i tampoc no el teníem, per identificar-nos i singularitzar-nos. Vam pensar en topònims del nostre entorn o en personatges de les postres tradicions, però, o bé ja se’ns havien avançat altres col·lectius o, senzillament no hi havia consens, de manera que vam començar les festes sent la colla “Sense nom” i les vam acabar com la de “L’any que ve t’ho diré”, perquè teníem clar que anàvem a continuar. I aquell any que havia d’arribar ho va fer i en un diumenge fred del gener de 1990, quan encara les cendres de les fogueres de sant Antoni fumejaven i donaven escalfor, vam esdevenir la colla “Rebombori”.
Rebombori, amb minúscula, és un substantiu derivat del radical onomatopeic rebomb-, que apareix en el verb rebombar: “ressonar profundament”. I, en principi això hem volgut sempre: deixar ressó, i que aquest ressó fóra profund i fructífer. Rebombori és un mot amb múltiples sinònims: soroll, aldarull, avalot, rebull, desordre, gatzara, guirigai, cridòria, bullícia, enrenou, xerinola, xivarri, gresca,…
Rebombori és, amb majúscula,  des d’aquella primera Magdalena del 1990 –quan ja érem vint-i-una famílies  (setanta-nou socis i sòcies)– una colla de Castelló, una colla legalitzada com associació cultural la tardor de 1991, una colla festera i més, molt més, perquè els nostres afanys i les activitats que hem dissenyat, realitzat i valorat han ultrapassat àmpliament l’àmbit estricte de la llarga setmana magdalenera de deu dies. Hem estat un col·lectiu arrelat al medi, al país en sentit ampli, obert i integrador, que parlava, escrivia i ensenyava els seus infants en valencià i respectava les altres llengües com a causa i conseqüència  de la necessària diversitat que enriqueix el gènere humà i fonamenta el progrés, la llibertat i la justícia.
Rebombori és un grup humà que ha protagonitzat romeries, pregons, excursions, festes per la llengua, festes populars, tradicions, balls nostrats, “tallers de foc” en col·laboració amb Botafocs, per ensenyar a qui s’arrimava els secrets de les colles de diables, a l’estil dels dimonis de la Balma i d’altres agrupacions de les comarques septentrionals. I molts dinars i  sopars. I exposicions, muntatges espectaculars, assemblees –sensibilitats compartides, disparitat de criteris– curses, passió blaugrana,  rebuts, reunions, pel·lícules, rialles i ... hores guanyades a la vida de la mà de l'amistat., com diu la presentació del nostre lloc web: www.collarebombori.cat on tenim en format pdf la majoria dels setze llibres que hem editat des de 1997  amb col·laboracions excel·lents de molts homes i de moltes dones, escrivint, fotografiant i dibuixant els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l'urbanisme, l’horta, els oficis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les ficcions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magdalenera, els orígens medievals...sempre en clau nostrada, amb Castelló com a referent i fita: la seua gent, el seu passat, el seu present, el seu futur. I com a complement extraordinari dos llibres-catàlegs de dues exposicions valorades molt positivament pels qui les van visitar: “Castelló segle XX. Paisatge d’una ciutat”, el 2002, el Castelló que els pintors han retratat al llarg del segle XX i “Castelló. Mirades”, el 2007, la visió de Castelló de la majoria dels nostres fotògrafs de premsa, en el segle XXI que camina encara per la seua primera dècada. I, encara més, “Filius terrae” amb els nou poemes originals que l’estimadíssim amic, el gran i malaguanyat poeta Manel Garcia Grau ens va regalar pels nostres llibres.
I mentrestant, entrem a la Magdalena que fa vint i celebrem divuit anys del local que tenim arrendat al carrer de Mealla, 26, al rovell de l’ou de la vila que va nàixer al segle XIII I continuem fent festa, fent grup, fent poble, fent camí,… 
 
 
 

Foto: