Colla Bacalao

            La COLLA BACALAO, ASSOCIACIÓ CULTURAL DE CASTELLÓ, fundada el 1992, situada en el carrer Lluís Vives nº3, compta amb 60 socis.
            Alguns dels socis fundadors pensaven dur endavant un col·lectiu fester des de postulats diferents als que imperaven aleshores, especialment pel que feia a l’estructura oficial de la festa: agrupar una colla amb l’objectiu de fer i de participar a les festes de la forma més activa possible. La seua filosofia va ser de bon començament viure la festa sense complexos i –segons diuen- encara segueixen pensant el mateix.
            Bacalao els va semblar un mot provocatiu per a la resta del món fester: Primer, perquè fugia dels tòpics. Segon, perquè en anomenar-lo en castellà – també podia haver-se dit abadejo- encara escandalitzaria més els qui solament usen la nostra llengua per a la festa. I, tercer, i fonamentalment, perquè era una paraula que sovint utilitzaven els socis fundadors quan eren de festa i els feia gràcia. Amb tot, el nom de la colla va quallar i, a més a més, va trobar una resposta a la seua vocació gastronòmica: el Bacalao és un ingredient bàsic dels seus menjars casolans.
            Després de la seva consolidació com ens vinculat a la Junta de Festes de Castelló des de fa més de 10 anys, el compromís amb la ciutat de Castelló és alt i passa per la construcció dia a dia d'una societat cultural que no només es dedica a les festes de la Magdalena, sent aquesta la nostra principal activitat, sinó que diversifiquem la nostra presència, buscant el coneixement de diferents facetes tant de la història com de la cultura de Castelló i la seva província.
            De fet, és coneguda la seua participació en el Pregó de la Magdalena, escenificant una part de la història de la província de Castelló, com van anar els atacs berberiscs a les nostres costes. A causa de això, estudiem i investiguem aquest episodi de la nostra història, intentant representar el més fidelment el succeït als segles XVI i XVII, amb la seua lògica repercussió en la societat castellonenca de l'època.
 
PIRATES BERBERISCS
 
            Després de la conquesta del rei en. Jaume, una part del món àrab i del berberisc van abandonar les terres valencianes per a regressar a Àfrica; els que van optar per quedar-se en aquestes terres van quedar units al món morisc i agrícola. Després d'aquests successos, es van iniciar els atacs piràtics berberiscs des del nord d'Àfrica, especialment des d'Alger i Tunísia, prenent en ocasions com a lloc de reunió les Illes Columbretes o el port de Marsella, després de l’acord entre Suleiman i Francesc I.     L'objectiu dels desembarcaments era la presa de diners, objectes de valor i ostatges per a obtenir rescats. Aquestes accions piràtiques es van fer més freqüents, gosades i rendibles quan Suleiman va nomenar a Barbarroja almirall de la flota turca i posteriorment a Dragut.
            Les accions piràtiques sobre Castelló realitzades pels marins berbers també difonien entre la població berberisca de les nostres terres la idea d'ajuda i fins a la creença d'un hipotètic reingrés en el món islàmic.
            El primer atac es va realitzar sobre Torreblanca l'any 1397, saquejant el poble i emportant-se com part del botí la custòdia de l'església, motiu pel qual seguidament es va organitzar una incursió a Alger per a la seua recuperació, sota el comandament del Justícia Juan de Pertusa (que va morir en l'acció) i del vescomte Rocaberti, aconseguint-se la recuperació de la susdita custòdia.
            Sota el regnat de Carles I el 1519, Barbarroja va atacar Xilxes, saquejant el poble i emportant-se gran cabal i cert numero de captius per al seu rescat.
            El 1519, trobant-se el rei Carles I, a Barcelona, van atacar 15 galeres turques la població d'Oropesa, sotmetent-la a complet saqueig, amb nombroses morts entre la població i presa de presoners; acció que motivà el contraatac de tropes armades des de Castelló assolint-se la interrupció del saqueig i pactant amb Barbarroja el rescat de 6000 ducats per persona, deixant fora de l'acord a 5 homes d'Orpesa i a 2 de Borriana. Aquest fet motivà l'organització gremial per a una millor defensa del regne.
            El 1545 es va produir un desembarcament a Vinaròs, amb posterior atac a Alcalà de Xivert, amb gran resistència de la població, sent condemnat a la foguera un presoner morisc per a escarment dels moriscs del lloc.
            A continuació va ser atacat Benicarló mitjançant desembarcament de 7 galeres, sent atacats abans de reembarcar per 25 genets i 100 arcabussers de Vinaròs, que recuperaren part del botí aconseguit en el saqueig.
            Durant el regnat de Felip II (1559).va ser atacada Orpesa.
            Sota el regnat de Felip III (1619), desembarcaren 500 combatents, que van atacar sense èxit a Borriana, sent atacada en el mateix any de nou Orpesa.
            Durant la dinastia Borbònica (1758-1766), fou de nou atacada Orpesa, amb escàs rendiment. En suma, Orpesa fou el lloc assaltat en més ocasions,:sent aquest darrer atac l’últim realitzat per forces berberisques sobre les terres castellonenques.           Respecte a pirateria berberisca al mar, hi ha molts exemples, però en realitat no s'han pogut descartar altres orígens: castellà, genovès, venecià, marsellès o fins i tot mallorquí.
            Per a evitar i millor defensar-se de tot tipus de pirateria, a partir del segle XV, es construeixen torres de vigilància al llarg de tota la costa, en punts estratègics per a albirar amb la major anticipació possible l'aparició de naus pirates prop de la costa, origen de la al·locució popular “no hi ha moros en la costa”.
            A Castelló es van aixecar les torres del centre de la platja, les restes de la qual persisteixen en el fons de l'actual dàrsena del port de Castelló, la “torreta” d'Alonso i al far d'Orpesa.
            Durant molts anys de les dinasties Àustria i Borbó, als moriscs se'ls va considerar com pertanyents a una “cinquena columna” , que planejava, indicava i/o dirigiria moltes de les expedicions piràtiques, però mai es va poder confirmar de forma legal aquest terme, encara que la sospita era sentida de manera general.