Plaça del Primer Molí
Sergi Selma Castell
Llibret Gaiata 8, 2013.
Els historiadors acostumem a fer ullades sobre allò que ja no existeix, sobre el passat de les societats, per tal de comprendre la nostra història. D’esta forma, sovint esdevenim “aprenents de bruixots” que maldem per fixar, per reconstruir, cadascun dels moments, dels paisatges i de les imatges que han estat arrabassades pel pas del temps i per l’acció inexorable de les persones.
Al fil de les paraules que aniran llegint, intentarem imaginar com devia ser el Castelló de fa uns segles i, fins i tot, recordar com era fa només unes poques dècades, quan el perímetre urbà de la ciutat estava més circumscrit a l’entorn de la vila i als seus ravals històrics com ara el de Sant Fèlix o el de les Forques. Un moment en què l’espai agrari dominava des de les pròpies muralles de la ciutat fins a l’horitzó que dibuixaven la mar d’una banda i les muntanyes amb el castell i l’ermita de la Magdalena d’una altra.
A aquell Castelló medieval s’accedia per l’actual carrer Sanahuja, que llavors tenia rang de camí Reial. Era una via de comunicació que travessava la ciutat a través del seu carrer principal, el carrer Major, i unia el portal de l’Hospital amb el portal de l’Om. La construcció de la nova carretera de Barcelona a València a finals del segle XVIII, aprofitant el vell camí de Borriol –actual carrer de San Fèlix–, traslladà el pas principal de la ciutat al carrer d’Enmig, entre els portals de la Puríssima i el de València, allunyant-se així del traçat de la séquia de Coscollosa i de la séquia Major. El traçat de la primera acabà per condicionar el desenvolupament urbanístic dels ravals en particular i de la ciutat en general. Fins i tot la construcció del nou recinte de muralles del segle XIX s’hagué d’adequar al recorregut sinuós de la séquia de reg, que funcionà alhora com el fossat o vall d’aquelles.
Tot creuant el portal de l’Hospital es podia divisar un espai ampli, obert, de camps treballats que es perdien fins l’horitzó del Castell Vell. Allí mateix naixia un camí transcendental per al futur de la ciutat: el camí dels Molins. El seu inici es localitza tot just a tocar d’un dels partidors d’aigua més antics que hi ha a l’horta de Castelló: les llengües de Coscollosa. Este és un partidor fix, tant antic com la mateixa séquia que repartia el cabal d’aigua en dues parts proporcionals: 2/7 parts entraven en la séquia de Coscollosa i 5/7 parts continuaven per la séquia Major, a partir d’este punt convertida també en una autèntica séquia molinera.
I ves per on, la séquia ha estat revestida, coberta i lleugerament desviada del seu trajecte originari, però en el mateix indret que fa segles encara es conserva hui l’esmentat partidor de pedra picada. En un extrem de la plaça Maria Agustina, front l’edifici del govern civil, una llastimosa i allargada trapa de ferro evoca el poc interés que sovint manifestem per una part del nostre patrimoni cultural.
Si emprenem ara una passejada per aquell vell camí dels Molins que vorejava la séquia major fins arribar al Primer Molí, encara es pot intuir on estaven els rentadors nous del camí Fondo, que des de les primeres dècades del segle XIX estigueren flanquejats pel molí de Cervera, sobre la fila de Rafalafena a l’est, i el molí del Toll, sobre la mateixa séquia Major en direcció nord. Tots dos molins foren construïts pel mestre moliner Pere Cervera, veí de Castelló, i derruïts en el primer quart del segle XX.
El nostre itinerari per este vell camí de fa segles, ens acosta a l’edifici del molí Primer o Primer Molí. Un edifici rural, llavors en la partida de Taixida i ara en el nucli urbà, que tenia molta història. Malauradament, no es va encertar en la seua conservació quan es projectà la construcció d’un nou edifici per a dependències municipals, que es va fer als anys 90 del segle passat. Que l’edifici actual fou un molí fariner en el passat és, probablement, la part més difícil de fer entendre a qualsevol ciutadà que s’apropa al lloc. Hem de recórrer a la memòria de cadascú, o els més afortunats a les fotografies, per a descobrir aquell edifici senzill d’origen medieval que es disposava sobre la séquia Major i tenia tres eixides d’aigua o carcaus rematades amb arcs de pedra basta, just allí on es trobava aquell arbre centenari que va donar ombra a molta gent de Castelló.
El molí era un dels edificis més antics de Castelló. Està documentat en els arxius des del segle XIV, encara que el seu emplaçament pot resultar molt anterior. Al segle XIV era una construcció xicoteta, de poc valor, en mans de la família Miró. Durant els segles XV i XVI estigué en mans d’una família de moliners anomenada Català, i esdevingué el millor molí fariner del terme, essent un dels béns més cars de la població, valorat en 5.600 sous. Durant unes dècades passà per vàries mans fins que, al segle XVII, acabà en la família Feliu, que formava part de l’oligarquia de Castelló, fins ben entrat el XVIII. Al segle XX el trobem a les mans de José Català i, després, d’Antonio Català, qui fou el darrer moliner en actiu fins al tancament definitiu del molí l’any 1972.
Abans, fa un temps, quan tot just s’aixecava el cap per seguir caminant en direcció al riu, i abans que el camí la Plana botés per sobre de la séquia, ja es divisava la silueta del molí Mitjà o Segon Molí. Este estava situat sobre la Séquia Major, vora el camí dels Molins, i immediat a aquelles esveltes palmeres que, agrupades per parelles, assenyalaven l’entrada a l’alqueria de Safra o de la Torre, on hi havia una construcció d’estes característiques construïda possiblement a finals del segle XVI, hui en dia també desapareguda. En l’entorn més immediat de la zona, les excavacions arqueològiques han descobert l’existència de restes d’antigues alqueries islàmiques, amb forns de ceràmica inclosos.
Afortunadament, el molí del mig encara es conserva en peu. La seua recuperació i el tractament de restauració ha estat tota una altra història respecte al primer. Es tracta d’una edificació complexa que ha anat creixent amb el pas dels segles en l’antiga partida de Ramell. És una construcció emblemàtica que ha perdut tot el seu entorn rural i agrícola en quedar absorbida dins del procés d’urbanització i creixement de la ciutat. És una llàstima perquè l’edifici ha perdut la vinculació directa amb l’espai que li proporcionava la raó de ser, però, alhora, esdevé la millor i pot ser l’última possibilitat que tenim la gent de Castelló de recuperar i conèixer millor una part de la nostra història. Les tasques finals de la seua posada en valor s’haurien de completar el més aviat possible.
El molí té una antiguitat semblant a la del primer, com s’ha dit en parlar de l’entorn arqueològic que els és proper. Documentat en els arxius des del segle XIV, la seua propietat fou molt inestable i fragmentada, passant per moltes mans, des de llavors fins a 1430 quan la família Dolç aconsegueix reunir tota la propietat en la persona de Pere Dolç, d’ofici moliner. El casal moliner esdevé un dels més importants del terme, però això no impedirà que comence de nou a canviar de mans durant els segles següents.
A finals del segle XIX era propietat d’Eliseo Soler, qui també ho era de part del molí Soterrani, però el moliner que el tenia llogat era Domingo Font, pare d’una dinastia de moliners escampats per Castelló i Almassora, i que uns anys més tard aniria a treballar al molí de Catxo fins que morí a mitjans del segle XX. En 1922, el seu fill José Font tornà a treballar al molí Mitjà, que acabaria comprant en 1940 a l’antic propietari. D’esta forma es convertí en el darrer propietari i moliner del lloc, doncs en jubilar-se l’any 1964 es tancaren les portes del molí. Tot i això, la seua filla Amparo Font va conservar el millor possible la maquinària i l’edifici del molí fins al darrer moment.
A poca distància es trobava el molí Darrer o Jussà, dempeus per complet fins a 1993, visible després només en les seues rampes situades sobre el caixer de la séquia Major per on discorria l’aigua que impulsava els rodets, i en l’actualitat totalment desaparegut sota els vials de la ronda nord. El molí era tan antic com els precedents i la seua arquitectura impecable i en bon estat de conservació. La seua desaparició fou colpidora, senzillament, ens varen furtar un tros de la nostra memòria col·lectiva.
El camí segueix, més enllà del riu Sec també hi ha vida, però nosaltres aturem ací la passejada per la memòria històrica del nostre estimat camí i els seus edificis històrics. Fins fa poc, era un temps en el qual les construccions arquitectòniques vinculades a l’aigua no gaudien de més consideració que la pròpia de ser béns de producció, de servei o espais de treball penós. Eren, i han estat fins fa pocs anys, elements del nostre paisatge agrari que han passat desapercebuts als ulls de la ciutadania de Castelló per tractar-se, justament, de construccions quotidianes que tenien la seua raó de ser en l’ús que en fan o feien d’elles les persones.
Però els temps canvien, les societats evolucionen i una de les transformacions més eloqüents que experimenten les comunitats humanes és el respecte i l’interés per la conservació d’aquelles arquitectures funcionals, però oblidades, que sovint són tant antigues o més que alguns dels edificis que venerem disciplinadament pel simple fet de la seua adscripció social. Una societat moderna com la nostra, que destrueix el paisatge històric a un ritme exponencial respecte al del seu propi creixement, no es pot permetre el luxe de fer distincions a l’hora de preservar allò que ens han legat els nostres avantpassats de patrimoni històric i cultural. Ja ens està be preocupar-nos pels elements patrimonials que millor han representat les esferes del poder (castells, esglésies, palaus, ...), però al segle XXI no es pot continuar donant l’esquena al ric i variat patrimoni rural que ha estat una de les bases que ha generat el nostre tarannà com a poble lligat a la terra i a l’aigua.
