La Pèrgola
Reverter Godes, Juan José
Empresari de comerç de confecció. Promotor de la destrucció de l’antiga Pèrgola i de la construcció de l’anomenat Recinte de La Pèrgola, inaugurat el 22 de febrer de 1971.
President de la comissió de la gaiata 3, de 1968 a 1971.
-----------------------------------
La Pèrgola: Testimoni mut de l'evolució de les nostres festes.
Estela Bernad i Monferrer.
Llibret Gaiata 8, 2011.
Que bonic ha quedat el parc de Ribalta! Dóna gust passejar per la nova avinguda, tan ampla i arreglada.
L'altre dia caminava, junt amb una amiga que no és de Castelló, per la nova avinguda del parc de Ribalta; feia un dia magnífic i estava ple de gent! La meua amiga m'anava preguntant sobre el parc, els arbres, l'estany, la pergoleta d'aires huitcentistes, i jo li anava explicant el significat de tot això, la importància que té este xicotet pulmó verd per a la gent de Castelló, l'afecte i record que cada castellonenc/a té en la seua memòria vinculat a la seua història.
De sobte, entre les branques dels plataners, es va deixar albirar el vell edifici de La Pèrgola; tan estrany i al mateix temps tan present. La seua presència, com sempre, sorprén el foraster, per eixa rara personalitat que mostra i que no deixa indiferent a qui el contempla. Pareix mentida, però este vell espai polifuncional, és al mateix temps un edifici emblemàtic i molt modern, i unit de manera indestructible a la vida de la societat castellonenca, des de l'any 1971, data en què va ser construït.
Quin edifici més peculiar! va comentar la meua amiga, i es troba en este emplaçament tan bonic i cèntric; explica'm quin és el seu ús!
Apressada per la seua curiositat, vaig començar a espolsar els meus records vinculats amb este espai tan polivalent, La Pèrgola, que va ser construït en els anys setanta per l'arquitecte municipal Joaquím Tirado, durant el mandat de l'alcalde Francisco Grangel. El seu disseny ja va ser poc comprés des del principi dels seus dies i prompte va comptar amb els comentaris i rebuig de part de la societat castellonenca. Qui ens diria que acabaríem amant-lo i enyorant-lo inclús abans de la seua desaparició!
La nostra volguda Pèrgola va ser ideada i dissenyada des del principi per a acollir al món de la festa, en concret, l'Ajuntament d'aquella època, davant de la carència de terrenys i la necessitat de disposar d'un espai multiusos per a acollir les presentacions de Gaiates i la proclamació de les Reines de les festes de la Magdalena, a més d'altres esdeveniments de la ciutat, va optar per construir un espai ampli i funcional, amb una estructura de ferros en forma d' "ela" invertida, que s'unixen entre si en la seua part superior.
Han passat quaranta anys des de la seua construcció, i la veritat, per al món de la festa serà tot un repte separar-se d'este lloc. Certament, les noves necessitats tècniques, d'espai i de seguretat, feien inviable un recondicionament d'aquest espai, però tots aquells que el veuen es queden enamorats del seu estrany i singular port i figura, que enamora al contemplar-lo per la seua gran originalitat. Llàstima que en els últims anys s'haja patit d'un mínim manteniment, perquè el seu rostre apareixia gastat i en total decadència, com una anciana senyora major que vol dissimular les seues arrugues amb maquillatge barat.
Però jo havia de contar-li a la meua amiga 40 anys d'història d'esta emblemàtica construcció i vaig començar explicant-li que La Pèrgola és el lloc destinat per a fer la presentació, el dia gran, de cadascuna de les gaiates. Cada dissabte es fa la d'un sector, però això no sempre ha estat igual, hi ha hagut canvis ja que per exemple en els anys 70 les presentacions eren espectaculars, hi havia grans actuacions d'artistes molt coneguts que venien a participar a les mateixes. La gent es vestia de gala, i no podia entrar tothom. Recorde perfectament, els embussos que es produien a la seua porta principal. Era curiós, però La Pèrgola s'omplia; la veritat és que en aquella època, com això d'eixir un dissabte a la nit era complicat, les presentacions es convertien en el pretext per a poder eixir a ballar el cap de setmana.
Una altra diferència entre les presentacions d'aquella època i les d'ara, és que les madrines i dames de les gaiates anaven vestides amb trages de llarg i no vestides amb el trage de castellonera. Normalment, aleshores, la madrina elegia el vestit que volia i les seues dames anaven totes d'un mateix color, però amb trage de nit. Que diferència amb les presentacions d'ara! En açò, la veritat, hem guanyat molt, perquè queda preciós cada dissabte veure com les comissions van amb les seues millors gales, lluint amb gràcia nostre trage tradicional.
I ací també podríem fer un parèntesi, perquè, quant ha evolucionat el trage de castellonera! L'altre dia, fent un repàs als meus àlbums de fotografies, vaig observar la transformació del nostre trage de castellonera, que sense eixir-se del que marca tradició s'ha anat adaptant a les distintes modes fins a esdevindre en l'autèntica joia que és hui en dia.
La Pèrgola ha sigut mut testimoni d'esta evolució. Primer, en els anys setanta, les faldes es van acurtar, de tal manera que sobrepassaven ben pocs els genolls. Els davantals, eren xicotets, xicotets…, els cabells inclús amb cardatge.
En els huitanta, les faldes van començar a allargar-se, igual que els davantals, el vol de les sinagües va tindre protagonisme, les peces recuperades de les arques familiars van passar a ocupar un lloc preeminent . En eixos anys, junt amb el trage de castellonera i castellonero, es va introduir amb rellevància el trage nomenat de llauradora o llaurador, que era aquell que en el segle XVIII, vestien els habitants de la nostra terra. Esta indumentària, riquíssima, permetia molta llibertat, ja que es podia vestir amb una infinitat de teixits, més rics com la seda, brocats, velluts… O més senzills, com per a anar a treballar, com el cotó o el lli. Però encara la indumentària principal en les presentacions de les gaiates continuava sent els trages de festa i esmoquins dalt de l'escenari.
I ja, ben entrats els anys noranta, les presentacions de les gaiates van veure com el protagonisme estètic l'adquiria la indumentària tradicional. Des d'aleshores, el trage de castellonero o castellonera, ompli l'escenari de La Pèrgola, i cada dissabte les comissions es convertixen en les autèntiques ambaixadores de la nostra cultura estètica, mostrant la riquesa de les peces que amb gràcia lluïxen els seus protagonistes. Guarniments, manteletes, sedes i velluts competixen en bellesa damunt de les taules, introduint cada any novetats creatives sense eixir-se del guió prèviament establit del respecte a la tradició imposada. D'altra banda, les col·laboradores, portaestendards i portadores de bandes, també llueixen els seus millors abillaments inspirats al segle XVIII, mostrant tot un elenc de peces rescatades del baül dels records, implicant la investigació i estudi rigorós d'historiadors i indumentaristes que s'impliquen en esta recerca de part de la tradició de Castelló, tangibilitzant eixe patrimoni immaterial llegat pels nostres avantpassats.
En fi, La Pèrgola, edifici emblemàtic, ha viscut al llarg dels seus quaranta anys d'existència, tota esta increïble evolució de la nostra festa i el nostre patrimoni cultural intangible i hui un poc xacrosa i decrèpita, no deixa de mostrar-se orgullosa per tot el que ha representat i representarà. Quants besos robats darrere les seues cortines! Quantes històries d'amor començades en els seus corredors! Quants somnis inventats darrere les seues columnes!
Hui et conte estos sentiments propis, però segur extensius de moltes castelloneres i castelloneros amants de les nostres festes. Per a nosaltres, tot això i més representa este edifici; tanta energia festera, concentrada en els seus redons murs, amb forma de cor en el centre de la nostra ciutat.
La meua amiga va tornar a mirar el vell edifici, però esta vegada els seus ulls reflectien una altra visió, perquè ho mirava des de l'ànima i des de la contemplació d'eixa realitat que va més enllà d'allò present i forma un paisatge complet d'imatges i experiències viscudes. I llavors, com sempre sol ocórrer, ella que no és de la ciutat em va mostrar la seua enveja sana per tindre tan prop nostre este llegat al mateix temps recent però històric que ja forma per sempre la nostra benvolguda Pèrgola, en el cor de totes les persones que estimem Castelló. Sincerament, espere que el pas del temps no ens faça penedir-nos de les decisions preses, potser la nostra Pèrgola també siga mereixedora d'un indult per tot el que representa i ha representat. Pensem-ho, encara que parega una desgavellada i romàntica idea...
