Estació de La Panderola
Manuel Carceller Safont
Llibret Gaiata 8, 2013
El tramvia d’Onda a Castelló, el trenet que l’enginy popular va anomenar la Panderola, per la negritud de les seues màquines de vapor i la lentitud dels combois, va ser objecte d’un multitudinari acte de comiat del poble castellonenc, el 31 d’agost del 1963, després de setanta-cinc anys de comunicació al llarg de 28’2 kilòmetres de línia fèrria.
La gent es va aplegar a l’estació de la Panderola, situada en l’actual plaça Borrull i avinguda Germans Bou, en un autèntic homenatge popular convocat per iniciativa del Centre Excursionista de Castelló i de la revista parlada Clima, dirigida per Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia. Una joventut molt activa s’agrupava llavors en les dues entitats, que polaritzaven les iniciatives del castellonerisme d’aquells anys.
Allí es van exhibir enginyoses pancartes: «En el temps del detergent de la Panderola fuig la gent», «Adéu Panderola bonica, fadrina del meu cor» i un crític cartell, que va pintar el dibuixant Enrique Sellés Llácer, més conegut com a Cenizo, i altres amics. Proclamaven una atrevida protesta contra les autoritats del moment que, enmig de la indiferència més absoluta, eren incapaces de frenar la desaparició del popular i útil servei públic. Deia així el cartell: «Encara que una corona a primera vista pareixca, és el menjar que els duem als que per desídia han conseguit que la Panderola desapareixca». Cal que anotem que l’acompanyava una enorme i satírica corona funerària, feta expressament amb garbes d’herba. Allò era en l’època un aliment genuïnament consumit per animals; per als «animals» que havien eliminat la Panderola. Es van fer també uns distintius de solapa, meitat cinta negra funerària i meitat cartolina, on s’havia imprés la frase: «Homenatge de Clima i del CEC a la Panderola, 1888-1963». Era un símbol adequat per al final de la història del batejat per Quiquet de Castàlia com «el tren més democràtic del món».
Era la Panderola el terror de gossos i gats, especialment dels darrers, que eren nombrosíssims en tota la ciutat de Castelló. Molts d’ells pagarien amb la vida una confiança excessiva en la demora del comboi… Però la veritat és que la Panderola no va patir cap accident seriós de viatgers. Només se’n recorden alguns descarrilaments, un carril trencat i, en una ocasió, una màquina travessada sobre la via entre Almassora i Castelló. L’efectivitat de l’equip humà coordinat per Antonio Arcusa Calatayud, cap de tallers, posava remei tan bé i tan ràpid com es podia, en un temps que a Castelló no hi havia grues com les del temps actual. El singular xiulet de la Panderola va ser enregistrat per Ràdio Castelló, perquè per aquella cantonada passava el tren diverses vegades al dia, i el seu xiulet es confonia amb la retransmissió dels senyals horaris. Hi havia unes filles d’un maquinista de la Panderola que, quan sentien el xiulet del baixador de la plaça de la Pau, eixien apressades amb una cistella fins a la cantonada de Ràdio Castelló, seguint la marxa del trenet, que els permetia allargar la cistella fins a la cabina de la locomotora. I tornaven a casa tranquil·lament després de lliurar al pare les provisions del dia.
Amb motiu de la visita del destructor americà Roan, primer vaixell de la vi Flota dels Estats Units que va atracar al port de Castelló, a finals dels anys cinquanta, la Panderola va ser una atracció de primer ordre. Per iniciativa de Severino Ramos Feltrer, llavors president de la Cambra de Comerç de Castelló, uns sorpresos marines van realitzar un viatge en una Panderola ornada amb gallardets i banderetes, des del Grau fins a Onda, com si es tractara d’un viatge turístic per obtindre una visió panoràmica de la Plana.
Als anys quaranta i cinquanta del segle xx, la Panderola va fer un gran servei als massius desplaçaments de gent dels pobles de la Plana fins a Castelló -des d’Onda, Betxí, Borriana, Vila-real i Almassora- per assistir a la correguda de bous del dia de la Magdalena. Era un espectacle veure els centenars i centenars de persones que la Panderola dipositava al baixador de la plaça de la Pau de Castelló, junt a la pastisseria El Xato, i que després, apressadament, passaven per la Porta del Sol cap al carrer de Sant Vicent i es dirigien al coliseu del carrer Pérez Galdós. En sentit invers, també servia perquè molts castellonencs assistiren als espectacles nocturns de bou embolat i, en general, a les festes de les citades localitats de la comarca. És conegut que els diumenges i festius de finals dels anys cinquanta, des de les set del matí fins a les onze de la nit, van arribar a realitzar-se un centenar de trajectes del tren. Calia treballar de valent amb les onze màquines que van arribar a ser operatives.
La Panderola va fer també una gran funció traslladant milers del viatgers en una sola jornada, amb motiu de les festes de sant Pere del Grau de Castelló, en èpoques en què el transport per carretera era més bé precari. Els inacabables combois del trenet van ser llavors la solució ideal. Un dels dies de gran eficàcia de la Panderola que es recorden va ser el 29 de juny del 1958, quan el popular trenet va desplaçar 27.234 viatgers entre Castelló i el Grau. Com ha explicat l’erudit Juan Peris Torner, aquell dia es van fer 140 circulacions de tren, amb les vuit locomotores que estaven en servei. La dada demostra l’esforç dels treballadors i la capacitat de servei de la Panderola.
És prou divers el conjunt de proses, de versos, de cançons, de manifestacions plàstiques que ha produït l’evocació de la Panderola en la cultura castellonenca contemporània. D’entre aquelles lletres volem citar un fragment del poema «Elogi de la Panderola», ple de sentit reivindicatiu, que va escriure Enric Forcada Traver:
Hi havia una solució
però ja hem aplegat tard.
Eixe trenet arreglat,
ben pentinat i planxat,
podria ser un bon filó. […]
«La Pander poetic tren.
Visitez messieurs la Plana.
Des del mar a la muntanya
tot quallat de tarongers».
«Serà un turisme ideal,
perfumat i no gens car.
Podran si van dalt baixar
i collir-se un ram d’azahar
i en un botet seran dalt».
Després de la desparició del trenet només hi havia lloc per als homenatges. Al Pregó infantil del 1964 es van repartir octavetes amb la lletra de la popular cançó dedicada i va desfilar una Panderoleta, per iniciativa de Joanet Algueró Serra, vocal de la Junta Central de Festes. Se’n conserva una foto, presa al Forn del Pla, on l’encisadora imitació està acompanyada per Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, ànima de l’homenatge del final d’aquell històric transport comarcal.
