Trage de Castellonera
Carla Bastán -Indumentarista
Llibret Gaiata 6, 2012.
L’ ORIGEN DEL VESTIT DE CASTELLONERA
La meua curiositat com indumentarista m’ha portat a investigar l’origen del vestit de castellonera, que tan elegantment llueixen les nostres dones en les festes de la Magdalena. M’arribaven informacions de totes parts, una d’elles era la de crear una col·lecció de segells amb els vestits regionals de cada Província; una altra la de la formació, per part de la Secció Femenina, d’uns grups de cors i danses que representarien a cada Província en els festivals folklòrics que recorrerien tot l’estat Espanyol. Fins que una vesprada em vaig trobar amb una encantadora senyora, Asunción Segarra, amb la que, després de passar llargues hores d’agradable conversació, em va comptar qui, com i perquè, es va crear la nostra indumentària regional.
Corria l’any 1939 quan son pare, Manuel Segarra Ribes, va escriure un conte per a titelles dedicat a ella, conegut com ¨La filla del rei Barbut¨, basat en la llegenda de ¨Tombatossals¨ de Josep Pasqual Tirado. Després de la representació privada de l’obra i després d’obtindre un gran èxit, Matilde Salvador, per mediació de Bernat Artola, va sol·licitar a Manuel Segarra crear una opera amb el seu llibret, estrenant-se aquesta en el Teatre Principal l’any 1943. Per a donar-li més presència l’obra, Carlos Espresati va escriure un pròleg que recitaria el seu fill, acompanyat de parelles de joves, abans del començament de la mateixa.
Ací és on comença la recerca del vestuari per a dit pròleg. Van obrir els baüls de les iaies de les cases més adinerades de la nostra ciutat, traient d’ells peces del S. XIX, el que ara coneixem com a traje de setí, per a ells i faldes de seda, cossets, davantals i manteletes per a elles. Una vegada reunides totes les peces, es va demanar a Luis Sales Boli que fera el disseny del què seria el vestit de castellonera, document gràfic que apareix en aquest article, fotografia del disseny original, que Sales Boli regalaria en el Nadal de 1945 a Asunción Segarra, amb una dedicatòria que deia:
“A Asunción Segarra i Segarra, filla del meu inoblidable i estimat amic Manolo, que tan activament va aconseguir els elements per a la reconstrucció de la indumentària típica femenina castellonenca, allà per l’any 1940”.
Unit a un document en què contenia les característiques de la dita vestimenta i que a continuació transcric:
“Pentinat partit, amb rodets i monyo baix”
“Arracades i pinta baixa, en or i maragdes”
Cosset de pana, vellut o setí, negre (o blau, o verd, però fosc), amb coll obert, però no escotat; botonets d’atzabeja, or, o plata. Una fina punta blanca per coll i bocamànegues. La mànega llarga i ajustada, que pot inflar-se lleugerament en fanal en la seua part superior.
Mocador de seda en blanc o crema, amb brodats fins. (Els clàssics anaven brodats ricament en or, però sense cap lluentó). El canto amb blonda, mai acabat en flocs. Passador d’or i maragdes.
Guarda peus o falda, de seda moaré o adomassada, en to uniforme, sense brodats o teixit de color distint. Els clàssics són de color tabac irisat en verdós. Pot ser verd, blau, ataronjada fosca, però no en colors i tons vius i forts de color. Sobre el guarda peus, davantalet de seda negre, amb punta negra de randa.
Sabates negres de mig tacó, semitancades, amb llaç de seda i sivella de plata. Mitges blanques.
I el tot, sobre un cosset esvelt i una careta d’hortolana que furta els cors, que ho siga més que la d’este model del vestit de castellonera”.
Estos vestits van aparèixer per primera vegada en l’estrena de l’opera de Matilde Salvador en el Teatre Principal, fotografia, que encara que de baixa qualitat pel pas dels anys, ens mostra les parelles de “castelloneros” damunt de l’escenari.
Quan en 1945 van començar a celebrar-se les Festes Fundacionals de Castelló, es va triar com a indumentària regional, els realitzats per Sales Boli, fotografia i document, amb algunes modificacions, trobat en la caixa corresponent a eixe any, en l’arxiu de la Junta de Festes, en el que diu:
“Pentinat partit en ratlla al mig, arreplegat arrere en topo, sense rodets laterals. En el topo pinta de metall blanc o groc, subjecta amb les agulles que formen part del guarniment, col·loquialment conegut com a “adrés”. La pinta és baixa, recta i ampla, quelcom corbada per a adaptar-se al cap, rematada en la seua part superior amb pics o floretes a manera de corona o diadema doblegats o encorbats cap arrere i cap avall.
Gipó negre de vellut o ras, tancat en el coll, amb obertura fins a l’escot. Mànegues fins a la mà, “vuelosas” o en fanal en l’arrancada del muscle i ajustades després al braç, amb escotadura o tall en la part posterior de la bocamànega. El coll i mànegues rematen en fina punta blanca de randa.
Sobre el gipó, manteleta de to blanc, crema o os, de tul, fistonada de blonda. No porta lluentons ni pedretes en els brodats. Els mocadors autèntics són de batista amb brodats en cadeneta.
Falda o guarda peus de seda tornassolada, en color tabac o blau, irisats en verd. Pot portar motius teixits, sent llisa i de tons severs. La falda assenta en el cintura sobre el Gipó.
Davantalet de seda negre, vorejat de punta negra així mateix.
Mitges blanques i sabates negres, de mig tacó, amb sivelles.
El guarniment consta d’agulles per a subjectar la pinta, arracades, passador o imperdible, creu amb la seua cadeneta i anell, tot ell d’or o plata sobredaurada i pedreria de maragdes i perletes només”.
Al llarg dels anys aquesta vestimenta, ha anat patint modificacions, segons la moda del moment, en el gipó han desaparegut les mànegues de pernil i en el seu lloc s’han substituït per unes més ajustades, les faldes han passat de ser curtes, per davall del genoll, a més llargues, amb la qual cosa les grandàries dels davantals també s’han anat modificant, per a les manteletes s’han utilitzat autentiques joies, de randa d’agulla, bruixes o duquessa, trobats en antiquaris. Les teles de les faldes han passat de la sobrietat de les sedes del S. XIX als brocats més rics del S. XVIII, però a pesar de tots aquests canvis, el vestit de castellonera, continua sent un dels vestits regionals més elegants.
El meu més sincer agraïment a Asunción Segarra i Segarra, per les seues hores dedicades i per facilitar-me tota la documentació gràfica i a la Junta de Festes per permetre’m l’entrada en el seu arxiu, sense ells no haguera sigut possible la realització d’aquest article.
