Mocador verd
Vicent Pau Serra i Fortuño
Etnomusicòleg.
Llibret Gaiata 8, 2009
Aquell foraster que ve per primera vegada a celebrar amb nosaltres les festes magdaleneres i marxa amb tot el poble camí de la Magdalena diumenge de matí a penes se n’adona de que hi existeix un "mocador típic de la festa". La gent, homes i dones, i no tots, solen portar al coll un mocador multicolor o d’herbes, i ben pocs un mocador color verd maragda que, pel color cridaner que hi té i fer joc amb la cinta que hi ha a la part superior de la canya, crida prou l’atenció.
Una altra cosa és per la nit, en la tornada de la romeria i especialment en la desfilada de gaiates, on els homes membres de les comissions, Junta de Festes i Ajuntament, i aquelles dones que no van vestides de castelloneres o llauradores, porten tots el mocador verd.
L'observador no acaba d’entendre com s’ha produït aqueix esclat de verd de cara la nit i a bon segur voldrà saber a què es deu aquest fet.
El mocador al coll, bé d’home, bé de dona, ha estat lligat a la nostra romeria des de fa moltíssims anys, des de l’inici de la fase actual de les festes almenys.
A meitat del segle XIX, es generalitza l’ús del mocador al cap per protegir els cabells dels homes en els treballs del camp, degut a la prohibició que es fa de portar els cabells llargs. Aquest també es deixa caure sovint pel coll quan fa calor o sols s'empra per eixugar-se la suor.
En el vestit de llaurador amb saragüells, el mocador és imprescindible i a molts llocs la manera de subjectar-lo al cap és especial i identificadora de cada família o de cada poble. A Castelló s'empra generalment el de "farol" que de vegades, i per fer-lo alt i que no es volte, porta a la part interior un paper o cartró.
Tots recordem les fotos de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó de l’any 1924 en què els llauradors que portaven les barres anaven de saragüells i camisa blancs i jopetí florejat amb el mocador ben alt i ert, mostrant ben clar el costum de la nostra gent.
En quant al verd maragda del mocador magdalener, té relació amb el color de la canya verda, lligada a la Romeria des de 1852 en que es fa costum anual, i que posteriorment, quan un grup de gent, entre ells Bernat Artola, fan un informe per a la realització d’una bandera de la ciutat, posen una franja d’aquest color per adaptar la senyera de Jaume I a la localitat.
El verd es lligarà a la nova etapa de les festes iniciades en 1944-45, i verda serà la cinta de les canyes, de les escarapel·les, de la banda de les Reines, dels cobertorets dels balcons i de qualsevol element unit a la festa.
Finalment el verd maragda acabarà per convertir-se en el color identificatiu de la ciutat de Castelló.
Fins meitat dels anys cinquanta del passat segle no hi hagué un color concret per al mocador de coll que els romeus, homes i dones, portaven camí de la Magdalena i a la tornada. Cadascú emprava el seu propi mocador i jo encara recorde que dissabte de nit la meua mare buscava a la capceta on guardava els mocadors de coll i me’n donava un que no fos massa relliscós, ja que al llarg del dia es desfeia fàcilment el nus, ni massa bo, ja que podia acabar arrossegat per terra.
Cap a meitat dels cinquanta es va intentar uniformitzar aquell detall que no havien tingut en compte i es va fer un mocador "oficial", de verd brillant, amb un escut de la ciutat a una de les puntes i un dibuix de l’ermita de la Magdalena a l’oposada.
Encara recorde que el venien a Casa Reverter, on avui és Cortefiel, i va constituir un esdeveniment entre la gent que estimava la festa. Jo, entre els records, encara en guarde un d’aquells, que cada any va a la Magdalena i, malgrat el saber que porta quasi una vida pujant i baixant, encara es desfà el nus molt fàcilment.
Aquell va ser el mocador de luxe. Després se’n va fer una sèrie de tela fina, basta i color verd enfosquit.
El mocador no va tenir èxit per unes raons ben senzilles, algunes de les quals són:
- Una gran quantitat de la gent que va a la Magdalena són habitants dels pobles veïns i altres són convidats que desconeixen moltes d’aquelles coses que composen el costumari local de la festa, entre elles el que el mocador siga verd.
- No sembla massa fàcil adquirir-ne un, si no s’està dins l’estructura de la festa. Jo no solc veure’l publicitat a les prestatgeries dels establiments dies abans de la festa. Ni en establiments generalistes, ni en els especialitzats en roba tradicional.
- A la nostra gent no sembla que li agraden massa les imposicions i el fet de guardar un mocador i trobar-lo el dia abans de la festa, no entra dins les obligacions que una persona s’imposa cada any. Com tampoc entra el comprar-ne per a fills o néts.
En canvi i respecte del mocador de colors varis, a casa meua guarde un mocador groc, gran, color oli i un prou desfilagarxat, que cada any porte a la Magdalena dins d’una bosseta, ja que no pot posar-se al coll, per encàrrec directe d’aquell gran poeta que fou Miquel Peris, que cada any ell en pujava al dalt del pujolet.
Ell, malgrat haver estat en la festa, haver organitzat un Pregó, guanyat premis del Certamen Literari i haver demostrat de mil maneres més el seu amor a la ciutat i a la celebració, mai no va admetre portar un mocador verd al coll. Deia que "anar a la Magdalena és deure que manifesta orgull de genealogia" i aqueix orgull es porta al cor el tercer diumenge de Quaresma camí del Castell Vell.
És normal que les comissions de Sector, amb el seu desig d’uniformitzar un poc la seua presència en la Desfilada de les Gaiates, hagen conservat aquell desig de mantenir el mocador verd.
Els castellonencs sabem que les comissions tenen unes obligacions que la resta dels castellonencs no tenim, i crec que el millor que fem és respectar aquest costum que ells mantenen des de fa més de cinquanta anys i que identifica d’una forma visual que es pertany a l’element oficial de la nostra celebració festívola.
