Marxa de la Ciutat

Antonio José Gascó Sidro,
Llibret Gaiata 8, 2016

Matilde Salvador era un personatge excepcional, tant en la seua dimensió humana com en l'artística i compte que no dic musical, perquè la seua projecció cultural va implicar a més de la composició i la interpretació pianística, la pintura i un ampli panorama d'activitats intel·lectuals d'allò més variat que van des de la recuperació d'activitats etnogràfiques populars, a la defensa dels valors més significatius de la seua terra valenciana, com ara van ser la llengua, la, poesia, o l'erudició completíssima, atés que era una lectora impenitent.

Va ser la meua íntima amistat amb el seu cunyat Pascual Asencio, la que em va permetre acostar-me a ella. Una vesprada, allà per l'any 1970, en casa del destre pianista (que em va acompanyar en no pocs recitals) van aparéixer Matilde i el seu espòs, el compositor Vicente Asencio. El seu germà Pascual, que era tan gentil com afable i afectuós, els va comentar a ambdós la meua devoció per la música i la meua afició al cant. No cal ni dir-ho que immediatament es va assentar al piano i em va fer interpretar la romança d'una sarsuela seua: «La sementera» el text de la qual (de Salus Serrano) era en castellà. La compositora no es va tallar un pèl a l'acabar la nostra interpretació i li va apostrofar al seu cunyat, «La música està bé, però no tens més poc coneixement que escriure-la en castellà».

La seua franquesa em va deixar perplex. Des d'eixe moment vaig arribar a percebre la seua devoció per la llengua vernacla i, més en particular per la unitat de la mateixa d'entre tots els pobles que la parlen. Anys més tard ho vaig comprendre quan vaig conéixer molt a fons les seues partitures amb textos d'autors en llengua catalana. Sense deixar de parlar-me en valencià (el seu cunyat Pascual que era castellanoparlant, amb ella canviava a la llengua de la nostra terra) amb una espontaneïtat  sincera que pareixia que ens coneguérem de tota la vida, no es va fer esperar la diatriba sobre la meua interpretació: «tens una bona veu de baríton, a més de les que a mi m'agraden, amb aguts, (perquè un baríton ha de donar el si agut), però poc treballada, no respires bé i col·loques cada vocal en un lloc».

Tenia molta raó, anys més tard eixos defectes es van corregir gràcies als consells d'Ana María Iriarte (així mateix bona amiga de la compositora castellonenca, les obres de la qual havia cantat) i Alfredo Kraus, la qual cosa no vol dir que arribara jo a cantar bé, però a Matilde, amb qui vaig congeniar immediatament, la meua forma de cantar no li desagradava. De fet va escriure per a mi i vaig tindre l'honor d'aprendre-ho sota el seu magisteri i estrenar-ho, amb ella a l'òrgan, un bell epitalami amb textos d'Artola per a la boda dels meus cosins germans Fran i Begoña.

Afegiré que quan en 1995 vaig cantar la cinquanta edició del «Pregó», la mateixa nit, després de concloure la cavalcada, em va cridar per telèfon per a felicitar-me, significant-me que m'havia fet creditor a un regal que m'entregaria l'endemà en l'ajuntament (abans que isquera la romeria a la Magdalena). Allí ens trobem a tres quarts de huit del matí. Amb un somriure i una mirada plenes d'afectiva afabilitat em va entregar un sobre grandària foli en l'interior del qual hi havia una partitura manuscrita  que no era sinó l'original de la «Marxa de la Ciutat de Castelló», de la que ella era autora, una música plena de solemnitat i palpitant emoció per als que sentim a fons el nostre poble. En la part posterior del paper pautat havia escrit amb la seua personalíssima  i inconfusible cal·ligrafia: «A Tonico Gascó que amb preciosa veu va cantar el Pregó a la vora d'esta Marxa. Ben afectuosament…» i la seua firma. No cal ni dir-ho que guarde esta partitura, emmarcada en vidre per les dos cares, com una de les joies més preades de quantes posseïsc i que és veïna, en el meu despatx, a la també original del «Rotllo i canya» que mon pare va estrenar en la seua versió cantada en 1946 i la particella vocal de la qual mai li va tornar al seu entranyable amic Pepito García.

El fet que jo haguera conegut a Artola, a Sánchis Guarner i a Joan Fuster, pels que tenia una devota admiració, així com a Sánchez Gozalbo, a Revest, a Manolo Segarra i que també tinguera una cordial amistat amb Miquel Peris, i a més a més fóra jo qui vaig copiar i cursar el telegrama que Porcar (ja quasi en el seu llit de mort) va redactar i li va enviar a Barcelona, amb motiu de l'estrena

Foto: