Gaiata
Monument lluminós definit com «un esclat de llum, sense foc ni fum» per Antonio Pascual Felip. És, juntament amb la romeria, l’element més antic de la festa, anterior a l’estructuració de 1945, que va suposar l’aparició de la junta de festes, comissions de sector, i els càrrecs representatius de reina, madrines i dames.
La monumentalitat de la gaiata -en dimensions i en atractiu artístic- ja té manifestacions concretes en 1893, 1914, 1927, 1931 i 1934, quan es van construir notables monuments a càrrec d’artistes castellonencs.
Després de 1945 els artistes van prescindir de certes formes «falleres».
En la Magdalena de 1947 va desfilar la primera gaiata de la ciutat, obra de l’escultor Tomàs Colon.
A més dels actuals 19 sectors gaiaters, hi ha gaiates representatives del municipi o d’entitats.
Noelia Pardo Mateu
Llibret Gaiata 8, 2009.
(Per poder veure les imatges a les que fa referència l'article, demaneu un exemplar del Llibret a la Gaiata 8, Portal de l'Om).
ELECCIÓ DEL TEMA D'INVESTIGACIÓ I MÈTODE
Principalment, he triat este tema d'investigació perquè a hores d'ara, el coneixement dels ciutadans de Castelló sobre el món de les gaiates és pràcticament nul. Només les generacions majors de la ciutat són les que realment coneixen l'origen de la festa i dels seus monuments, més enllà de la història de la baixada del Castell Vell a la Plana. Un element tan simbòlic i representatiu de la ciutat, és desconegut quasi en la seua totalitat: la gaiata abans de 1945, el seu procés constructiu, l'evolució dels sistemes d'il·luminació i els seus principals motius iconogràfics al llarg de la seua història; són els aspectes que he volgut reflectir a través d'este treball, considerant que difonent-los, col·laboraria a que quelcom tan nostre des de l'Edat Mitjana, no s'anara perdent a poc a poc, com està succeint hui en dia.
Respecte al sistema metodològic que he seguit, principalment m'he basat en les fonts orals d'aquelles persones relacionades amb el món de les festes fundacionals de la ciutat, així com en les publicacions dels llibres de festes de l'Ajuntament, llibrets de gaiates dels diferents sectors i publicacions relacionades amb la Magdalena, recollides a l'arxiu històric municipal de Castelló i en els caus de gaiata. A l'hora de treballar els documents gràfics, m'he basat en la comparació dels esbossos referits a les dècades des de 1945 fins a 1990; considerant que estos documents són els més llunyans a la història festera de hui en dia, i sobre els quals més desconeixement hi ha per part dels ciutadans.
HISTÒRIA DE LES FESTES
L'origen de les festes de la ciutat de Castelló, residix en la baixada dels habitants del primitiu nucli cristià castellonenc, anomenat Castell Vell, a la Plana en 1252. Encara que des de 1253 ja es realitzaven processons al turó, la primera referència d'un pelegrinatge a l'ermita de la Magdalena que es trobava en el Castell Vell, data de 1375, quan la vila es trobava afectada per una epidèmia de pesta negra i, des de llavors, a l'antiga capella es dirigirien nombroses processons o pelegrinatges penitencials tan típiques de l'Edat Mitjana.
LA GAIATA
La gaiata és el símbol per antonomàsia de la ciutat de Castelló i té com a funció rememorar aquells gaiatos il·luminats que van utilitzar els avantpassats de la ciutat quan van descendir des del turó de la Magdalena fins a la Plana de Castelló, aquella nit del 8 de setembre de 1252 que coincidia amb el tercer diumenge de Quaresma.
En origen, cada gaiata de les antigues havia de portar tantes llums com a veïns, caps de família i familiars, acudiren a la romeria. D'eix sostenidor dels xicotets fanals cilíndrics o prismàtics, es trobava el mànec portat de la mà per un dels romers o bé, sobre una peanya portada per diversos d'ells. El mànec acabava en la seua part superior amb una forma de gaiato pastoral, el qual al·ludix directament al garrot de l'ancià o iaio a qui es venera respecte, com a jerarca de la societat dominical, que per jurisdicció van adoptar els magistrats i alcaldes, és a dir, la vara, que en un principi s'elevava fins a l'alçada del cap, després fins als muscles i finalment es va veure reduïda a un simple bastó de comandament.
En l'antiga processó de gaiates de l'època medieval, desfilaven les gaiates representatives dels diferents focus urbans denominats Taxida, Almalafa, Villamarch i Fadrell; apareixent en el primer terç del segle XV, una altra gaiata amb caràcter presidencial molt major en dimensions que les altres quatre, la gaiata del Micalet de València, en prova de l'homenatge de la capital del Regne fundat per Jaume I, els furs de la qual, jurisdicció, i costums va adoptar la capital de la Plana.
En 1865, es va establir un acord municipal per a construir-les amb vidres de colors i usar ciris verds que se situarien estratègicament en el camí pel qual passara la romeria. En 1914 i els anys posteriors, es van construir gaiates corporatives que es van afegir a les anteriors, com per exemple, la del Círcul Mercantil, la de la Cambra Agrícola, la del Gremi de Sant Isidre, la de l'Ajuntament i la del Regiment militar.
A hores d'ara, definir esta escultura commemorativa és un poc difícil, però sempre ha sigut descrita com un esclat de llum sense foc ni fum. El monument es caracteritza per tindre generalment disposició simètrica i una estructura basada en la forma del paral·lelepípede, tenint les seues quatre cares pràcticament iguals (en moltes gaiates modernes no s'aplica este principi); així com tres elements iconogràfics bàsics, com són el gaiato (generalment en la part superior de l'estructura a manera de coronació de la mateixa), la llum (la qual s'identifica directament amb la llum dels fanals que portaven els avantpassats de la ciutat) i l'escut de la capital. Els dos primers tenen un significat fundacional de la ciutat, mentres que el tercer li dóna l'entitat pròpia de la mateixa.
Respecte al disseny, encara que hi ha dos vessants que desenvoluparem més tard, s'han de respectar unes proporcions bàsiques amb fins estètics, de manera que, per a buscar una major esveltesa i unes formes estilitzades, l'amplària total del monument ha de ser la mitat de la seua alçària.
A més, cal tindre en compte que l'estructura siga movible, per fer possible que desfile durant els actes festius en què siga requerit. Per a això és necessari col·locar el monument sobre el carro sobre el qual s'ha construït prèviament, sent generalment de base quadrada, encara que pot adaptar-se a les necessitats de l'artista gaiater a través d'altres formes geomètriques, però sempre amb una alçària no superior a un sext del total del monument. Al respecte del total, la gaiata no pot excedir els sis metres mesurats des del sòl (és a dir, inclòs el carro mòbil), ni els tres metres d'ample. Estes mesures estan relacionades amb la idea que és una estructura mòbil i que ha de tindre estabilitat, tant en moviment com en parada.
Existixen principalment dos tipologies bàsiques de gaiates: la gaiata tradicional i la gaiata moderna. La tradicional o clàssica, està representada en la seua majoria per la presència de la fusta i els acabats en este tipus de monuments solen tindre detalls molt treballats en estil barroc, realitzats en tallers i per fusters que saben treballar bé la fusta. Combinen també el vidre pintat a manera de vidriera, i inclús s'utilitza tela de diferents tipus per aconseguir contrastos. Mentrestant, la vessant moderna, a pesar dels temps que corren és poc utilitzada, ja que la majoria de les comissions es decanten més per l'acabat clàssic que pel modern, sent molt poques gaiates les que s'arrisquen a realitzar este tipus de treballs. Està caracteritzada per usar materials com l'acer, l'alumini, combinacions de ferro i que, com hem dit amb anterioritat, no tenen un disseny simètric del conjunt.
PASSOS PER A LA CONSTRUCCIÓ DEL MONUMENT
Respecte a la construcció del monument, es poden establir uns passos a seguir en el procés constructiu, encara que estos sempre dependran de la decisió de l'artista gaiater, el qual gaudix de total llibertat a l'hora de realitzar una gaiata. Generalment es comença amb un esbós sense cotes, establint les línies generals del monument, tant en el seu alçat com en la seua planta. Es treballa de forma general més que en detall. A més s'establix el lema que donarà titule a l'obra i es comencen a seleccionar els materials i la il·luminació possible per a l'obra. Després es prosseguix amb el disseny, que és una miqueta més tècnic que l'esbós, perquè comencen a analitzar-se tots i cadascun dels elements que componen l'obra: les dimensions, els materials precisos, els elements luminotècnics… a fi de dissenyar l'estructura interna del monument (que és comú a la gaiata tradicional i a la moderna) a la qual se li van a afegir la resta d'elements decoratius i la il·luminació. També es determinen els colors i les tècniques de decoració.
Una vegada acabat el disseny, es procedix a la realització de la maqueta, la qual està construïda a escala i amb els materials més semblants als que es van a utilitzar en la construcció final, però amb característiques manejables. És ara quan s'establixen solucions als problemes constructius i quan s'introduïxen modificacions al disseny. A més també pot analitzar-se el disseny il·luminatori previst. Acabada la maqueta, es realitza un ajust del disseny amb la informació obtinguda a través de la construcció de la mateixa, de manera que es calcula el pressupost de l'obra.
En la fase constructiva, els diferents equips de treball es coordinen perquè, treballant tots al mateix temps, el monument quede finalitzat en la data prevista. En principi es construïx l'estructura metàl·lica que dóna forma a l'esquelet i que servirà de suport a la resta d'elements, els quals comencen a realitzar-se després dels primers mesuraments reals de la construcció. Paral·lelament es va realitzant la instal·lació elèctrica, tant la general com la de tots els elements que conformen la gaiata. Finalment es dedica temps a les rematades i als detalls abans de donar per finalitzada l'obra.
MATERIALS PER A LA CONSTRUCCIÓ
En 1945, per la falta de temps (ja que la Junta Central es va establir el 23 de novembre de 1944) i per l'escassetat de pressupost i recursos, les gaiates es van realitzar amb llistons de cartó, cartó-pedra o arpilleres pintades. Amb el pas dels anys, i depenent dels pressupostos dels sectors per a realitzar les gaiates, els materials a poc a poc han sigut més rics i més moderns
Principalment, s'ha passat d'un esquelet de fusta a una estructura en ferro o acer, la qual és l'encarregada, com hem dit anteriorment, de sustentar tota l'estructura exterior.
Respecte al material utilitzat per a la realització dels motius, en la gaiata tradicional es poden utilitzar diferents materials i diferents tipus d'elaboració dels mateixos. Un d'ells és la fusta tallada, recurs poc utilitzat per l'increment de pressupost que suposa, i no tots els sectors se'l poden permetre.
També es poden realitzar motles de fang que s'utilitzaven per a fer figures en cartó-pedra, sent este un recurs més econòmic. Mitjançant estos mètodes es realitzen de manera general, formes que recorden al Barroc i motius fitomorfos. La gaiata moderna, utilitza molt l'acer i els elements metàl·lics, que generen formes geomètriques en què predomina la verticalitat del conjunt en relació amb els perfils asimètrics.
En ambdós predomina com a material principal el vidre, que és l'encarregat de transmetre els efectes lumínics cap a l'exterior. En la gaiata tradicional, generalment se sol pintar, creant part dels motius decoratius per damunt d'este. En origen, estos es pintaven amb pintures amb pigments artesans (coles, calci, terres naturals…), però en l'actualitat s'utilitzen de forma generalitzada els pigments acrílics, recreant sovint els motius a manera de vidriera. D'altra banda, la presència de la pintura en la gaiata moderna és més escassa, al·ludint a la idea minimalista que es relaciona amb el moviment modern.
LA IL·LUMINACIÓ I EL SISTEMA HIDRÀULIC
Des de la data de renovació de les festes de la ciutat en 1945, i amb l'origen de la gaiata tradicional que es manté des de llavors fins als nostres dies, trobem els primers passos cap a la il·luminació moderna dels monuments, els quals han evolucionat molt des de llavors. L'origen de la il·luminació de les gaiates, anterior a les gaiates monumentals de 1945, residix en el sistema de minetes d'oli. Este mètode consistia en un recipient anomenat cresol en què es disposava oli que amerava una metxa o cordell de cotó. D'esta manera, la il·luminació s'anava perdent progressivament, al mateix temps que es consumia la metxa.
En 1945, es van introduir de forma gradual els primers passos cap a les llums fixes. La il·luminació d'estes gaiates es realitzava mitjançant peretes a les quals arribava el corrent des d'una bateria disposada en un artefacte del carro que sostenia al monument.
En 1948, davant la decepció que causava el tipus d'il·luminació anterior, la Junta Central va estudiar el sistema d'il·luminació utilitzat per les confraries de Setmana Santa de Cartagena, de manera que es va pendre la decisió d'instal·lar al llarg de la volta de la processó, els endolls per a prendre de la xarxa general, l'energia per a il·luminar les gaiates.
Degut a com resultava d'incòmode este tipus d'il·luminació, en la dècada de 1950 apareix un nou sistema realitzat per contactes anomenat relé. Este mètode estava compost per una sèrie de claus disposats de forma circular els quals estaven connectats a una pereta, la qual s'encenia quan el clau es posava en contacte amb una làmina metàl·lica col·locada sobre un motor giratori, produint així l'efecte rutilant de les llums de la gaiata. Este sistema va evolucionar fins a incloure diversos circuits de relens que ordenats, feien jocs de llums que s'apagaven i s'encenien, deixant així, el sistema d'il·luminació fixa primitiu. En l'actualitat, són els especialistes en electricitat els que programen ordinadors amb complexos jocs de llums..
De forma excepcional i en època contemporània, algunes gaiates incorporen jocs d'aigua en la decoració dels seus monuments. Este sistema es fa a través d'una bomba amb vàlvules de cotxe, el qual, a través d'uns orificis per la seua banda superior, extrau l'aigua a manera de font. Este és el cas de la guardonada Gaiata Sequiol de 2007, dissenyada per Jovi Monroig, el qual va incorporar una font amb 28 eixides d'aigua, la qual era recollida en la franja il·luminada en blanc i blau que hi havia sobre el carro.
L'EVOLUCIÓ DELS MOTIUS DECORATIUS EN LA GAIATA DES DE 1945
Davant de la falta de documentació gràfica dels monuments abans de 1945, esta part es va a centrar bàsicament en l'evolució dels motius decoratius de les gaiates, des de la postguerra fins a finals del segle XX, basant-nos en els esbossos dels artistes gaiaters com a font principal.
D'esta manera, en el primer lustre de vida de la gaiata contemporània, a més dels elements que identifiquen a una gaiata com a tal (el gaiato, l'escut de la ciutat i la il·luminació) veiem un predomini d'elements que vinculen directament a les gaiates amb l'agricultura rural de la comarca de la Plana. Així, veiem com múltiples sectors van optar per l'aparició de la taronja i cistelles en els seus monuments. També cornucòpies que es relacionen amb la riquesa i la fertilitat de la terra i monuments com el Fadrí, que relacionen a la gaiata amb la tradició religiosa. A més, no hem d'oblidar que estem en la primera dècada del franquisme, de manera que diverses gaiates van optar disposar junt amb l'escut de la ciutat, l'escut de l'àguila franquista; element que com veurem, es va a mantindre durant algunes dècades després. De forma excepcional, sectors com per exemple, el marítim, relaciona les seues gaiates amb la tradició marinera. Així i tot, s'aprecia cert aire barroc en tots els monuments.
En la dècada de 1950 s'aprecien pocs canvis estilístics respecte a la dècada anterior. Seguint amb la tradició marinera de la Gaiata 12, moltes altres van optar per motius mariners en les seues obres. D'altra banda, es repetixen els motius relacionats amb la prosperitat i l'agricultura com les cornucòpies, incorporant també simbologia cristiana relacionada amb els àngels músics, puttis i templets que recorden als de Bernini. Tornen a aparéixer símbols de clara ideologia feixista, però manifestats d'una forma més evident que en l'etapa anterior, donant-li més protagonisme als escuts i a les àguiles que a la resta d'elements decoratius. Finalment, comencen a aparéixer trets en alguns monuments, del que serà en un futur la gaiata moderna.
Gaiates en les que s'aprecien els motius mariners, influència de la Gaiata 12. Estes pertanyen al mateix sector, i a anys consecutius, de manera que l'estructura zoomorfa ha sigut aprofitada d'un any a un altre.
També s'aprecia la clara inspiració barroca en la resta de components que formen l'estructura monumental.
En estos dos monuments, s'aprecien principalment els motius religiosos amb els àngels músics i els puttis, junt amb una estructura central a manera de templet.
En la part esquerra veiem una clara manifestació del règim feixista de Francisco Franco, aplicada a un monument festiu fundacional de la capital de la Plana; mentres que en la dreta, esta al·lusió al règim és més suau, manifestada a través de l'àguila en la part superior, però tot combinat amb una estructura poc tradicional que més tard desembocara en la gaiata moderna.
En la dècada de 1960, desapareixen els símbols anteriors, com les cistelleries, la taronja, … per a dissenyar-se gaiates més senzilles, i que s'assemblen més a les de hui en dia, que a les tradicionals elaborades a principis de segle i de les quals no tenim documentació gràfica. Estes gaiates no tenen tan marcada la influència barroca que cap a destacar a les anteriors. Bé és sabut que l'estil barroc continua influenciant al disseny, però ara trobem també aspectes de caràcter més classicista. Molts dels monuments es conceben a manera de font, de la qual brolla llum i que, gràcies als nous jocs d'il·luminació, la llum pareix córrer, igual que l'aigua d'una font. També, com hem explicat anteriorment, molts dels sectors es van veure obligats a reprendre dissenys d'anys anteriors a causa del baix pressupost del sector, mentres que altres van optar per models més senzills i econòmics.
En estos dos monuments, apreciem en primer lloc, la combinació entre l'estil barroc una miqueta més suavitzat, junt amb elements de tall classicista com és la columna, que actua com a esquelet principal de l'obra. En segon lloc, s'aprecia la senzillesa de la gaiata, la qual esta representada pràcticament per un sol element que és el gaiato, però de forma monumental, opció requerida per a adaptar-se al pressupost permés.
Seguint amb els problemes en l'economia d'alguns dels sectors, veiem com un sector ha optat per repetir el mateix model d'un monument que va realitzar un parell d'anys abans.
Ací tenim dos exemples de gaiata que han pres com a element d'inspiració a la font. S'aprecien clarament les cascades de llums les quals, amb els seus jocs lumínics, fan recreacions del moviment de l'aigua al fluir.
En la dècada de 1970, veiem un predomini de les formes senzilles, que es limiten a xicotetes formes barroques, donant molta importància a la il·luminació. A vegades es reprenen elements de la tradició castellonera com el Fadrí.
D'esta manera, s'aprecia un clar contrast entre algunes obres molt riques i detallistes en els detalls, amb altres molt més senzilles i sòbries en la seua decoració.
Com podem comprovar a través dels esbossos, que el contrast entre el detallisme i l'escassetat de motius és evident. En les dos primeres obres, no trobem a penes elements iconogràfics, mentres que en les altres dos, trobem elements típics de la ciutat, com la torre campanar o motius decorats a manera de vidriera que representen símbols de la ciutat, en el cos central de la tercera imatge.
En els anys 80, s'aprecia l'auge de les gaiates d'estil modern, on tots els motius són molt senzills i inclús a vegades inexistents. La llum apareix com a element principal davant de la talla de la fusta o els efectes de color que produïxen les vidrieres. Així i tot, molts d'estos grans símbols de llum, tenen un clar referent a la tradició de la ciutat. Respecte a la gaiata tradicional d'esta dècada, la forma i els motius no varien pràcticament res des de la dècada passada.
En estes tres gaiates d'estil modern, apreciem com hem dit abans, la importància de la llum, aplicada sobretot a manera de grans cubs o panells, i ja en menor grau com a peretes; com es feia tradicionalment. En la primera imatge, a més s'intuïx clarament el motiu iconogràfic que ha inspirat al monument, el Fadrí, element molt representat en les gaiates de tipus tradicional, i presentat ací amb una estètica diferent. Respecte a les altres dos imatges, veiem un predomini de les formes geomètriques en què escasseja la decoració i la qual es troba reduïda a llocs molt concrets del monument, com algunes cares dels laterals dels cubs que formen l'estructura.
El primer monument d'estos tres seleccionats, ens mostra com l'estil modern de les gaiates, és clarament compatible amb la iconografia de la tradició castellonera. En este cas, s'incorpora com a element decoratiu el casc del rei Jaume I el Conqueridor i la presència de l'escut de la ciutat és l'element que més destaca, dins d'esta gaiata de perfil curvilini que reflexa el mateix perfil topogràfic que la província de Castelló.
En les altres dos gaiates veiem l'estil de gaiata tradicional dominant aleshores. No hi ha pràcticament al·lusions iconogràfiques excepte les obligatòries: l'escut i el gaiato, donant importància a la il·luminació però aplicada en peretes, no en grans panells com es fa en les gaiates modernes contemporànies.
Amb este xicotet treball d'investigació he volgut demostrar que, igual que les gents de la ciutat, els monuments commemoratius també van canviant, adaptant-se als nous gustos, però sobretot, a les noves tecnologies. També pretenc reconciliar a totes les noves generacions, amb esta grandiosa escultura que ens representa a tots i cada un dels castellonencs, que forma part de la nostra història, la nostra cultura i per descomptat, la nostra festa.
