Figues albardaes
Figues albardades: figues seques mullades en pasta d'ou o altre condiment (Cast., Val.); cast. higos largueados. (Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll).
--------------------------------------------------
Recepta de les figues albardaes, segons la mare de Toni Selma, transcrita per Enrique Segarra Segarra, de Castelló. Aigua tèbia, amb un poc de sal; un pessic de rent; dos ous (clara i rovell); dues cullerades soperes de sucre i farina de blat fins aconseguir la massa. Es mesclen bé tots els ingredients i es deixa fermentar la pasta durant tres quarts d’hora, fins que puge. Mentrestant, es treuen els peçons i s’obren per la meitat les figues, s’arrebossen en la massa, que actua com a albarda o cobertura, i es frigen amb oli calent, fins que la pasta queda daurada. Quan ja estan fregides les figues albardaes s’estenen sobre paper de cuina o de periòdic, perquè perden l’oli. Després les figues ja arrebossades es passen per un plat de sucre.
----------------------------------------------------
Francesc Vicent Doménech;
transcripció de Manuel Carceller Safont, amb el permís de l’autor.
Llibret Gaiata 8, 2009
«La xurrera del carrer Enmig»
«Les festes s’han de fer d’esta manera: les pastes a cormull, la bossa flaca i música i coets sense parar... Estar a punt d’empendre la carrera entre el fum i explosions d’una gran traca, i anar al llit a l’hora d’almorzar»
Són una mena de consells en vers d’Amadéu Pitarch, publicats en el llibret de la gaiata 5 en l’any de la refundació de les festes, 1945. Cal assenyalar la importància de les «pastes» de rebosteria en les nostres celebracions. «Els dolços fan festa» i els més populars de la Magdalena han sigut, i continuen sent, els xurros i figues albardaes. Donya Conxa Villalba Breva, la xurrera del carrer Enmig, va ser una enciclopèdia vivent de relacions socials a Castelló. Nascuda en 1905, va ser una d’eixes beneïdes dones que semblen fetes del mateix bronze que les campanes del Fadrí, tal era la seua fortalesa física, semblant a la bondat del seu cor.
Fa uns anys vaig publicar, al número 3 de la revista Castelloneries, en 1988, una entrevista de la jove periodista Pilar Alfonso Escuder a la senyora Conxa, ben segur de les saboroses notícies que ens contaria.
«Abans de nàixer ma mare ja me portave dins el seu ventre a vendre rotllos», confessava, la nostra figura en aquella llarga entrevista, amb manifesta satisfacció. El seu pare, «en tornar de Cuba –on va anar a fer la guerra i no de fortuna, com d’altres–, i després de treballar una temporada de sereno de la zona de la Farola, es decidí per muntar un forn de pa al carrer Fola, el Forn del Xato, de manera que, als vuit anys, Conxa i els seus germans ajudaven ja el seu pare a vendre rotllos de “tres un quinzet” a la Magdalena, i bunyols i figues calentetes la vespra de Sant Josep».
Corrien els anys trenta i a la Magdalena els rotllos que primer s’acabaven eren sempre els del Xato, és a dir els que ells venien. «Un any va ploure molt. Nosatros érem pobres i havíem treballat molt fent els rotllos, però com va ploure no en vam vendre cap. Mon pare els va col×locar en unes cistelles grans que tenie i els va tapar amb unes tovalles. Aquells rotllos, que se van fer tots carats, se van vendre a l’altre any. Veges si ara menjaríem rotllos d’un any per a l’altre!. En aquell temps se treballave tot al natural, avui ja no»·
Del carrer Fola, la senyora Conxa va passar al carrer Trinitat i més tard a la plaça del Rei En Jaume –on van nàixer els seus quatre fills–, per finalment instal×lar-se al carrer Enmig, on va viure més de quaranta anys.
«Tots los anys, la vespra de sant Josep, posave un arbre de llorer i la gent quan vee l’arbre ja sabien que podien vindre a comprar. Només feia figues i bunyols. Hi havie una cua gran perquè venia molt, saps?. Jo vaig dependre a fer els bunyols a València. Els feia amb la mà, ací no els fa ningú».
Una vida exemplar dedicada al treball i a la criança dels seus fills: «Als trenta-nou anys vaig quedar-me viuda i m’ha tocat treballar molt, perquè no he tingut a ningú que me donare res». «He hagut de treballar des que tinc coneixement. Vaig haver de pujar els quatre fills jo soleta».
En els seus últims temps, es va instal×lar en els baixos d’una caseta, al carrer Enmig, ben a prop del Portal de la Puríssima, on venia la seua producció de xurros, bunyols i figues albardaes. Conxa Villalba Breva, la xurrera, una dona forta i animosa, va aconseguir superar els 90 anys. «La sinyó Conxa d’ulls vius i peus de correntilla», com la va definir la seua néta, Lledó Bonillo. Tot un caràcter, donya Conxa. Déu, sens dubte, l’ha premiada amb llarguesa.
