Dolçaina i tabal

Joan Josep Trilles i Font
Llibret Gaiata 8, 2009.
 
 

En la meua col·laboració al llibret dels 25 anys de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, a l’any 2006, vaig escriure un article què es deia Ferit per la dolçaina, sense xuflar-la, on tracto d’explicar la meua relació amb aquest instrument:
 
(...) experiències i impressions d’un que -no la xufla-”, certament em va fer molt de goig. Aleshores us contaré com un manegueta de quaranta vuit anys ha arribat a estar ferit per la dolçaina.  Sempre he estat molt motivat per la cultura del meu poble, aleshores, de sempre m’ha agradat la música tradicional, grups com Al Tall han estat referents per a mi a nivell personal. He gaudit sempre de tenir al meu prestatge la millor música que he trobat d’arrel tradicional i popular.
     Un bon dia, el meu fill menut, el Jordi, com que tocava la flauta al col·legi, un poc motivat per mi mateix, als deu anys el vaig matricular a l’Escola de Dolçaina i Tabal de Castelló, em remunte a l’any 1998, ... Feia com tots els pares, el portava i l’arreplegava. Ell tocava el tabal i al segon curs va anar Almassora amb l’Escola a una Trobada, llavors vaig començar a veure realment com era una agrupació per dins. Però en la cloenda del curs 1999/2000, quan després ens varem apuntar al sopar, a l’hora del comiat, l’agrupació convidada, “El Cudol” de València, ens van interpretar al so de la dolçaina i el tabal “Perfídia”, amb els seus faristols. Fou una experiència que mai oblidarem el Jordi i jo.
     Aleshores en veure aquells faristols i les partitures, vaig entendre que la dolçaina i el tabal, eren alguna cosa més que uns instruments tradicionals, ja que si es pot interpretar una peça com aquesta, es pot interpretar qualsevol cosa. Vaig demanar a la gent qualificada i em digueren que eren instruments populars i prou. Aquest aspecte m’encoratjà per començar a fer pressió davant les autoritats per tal de que reconegueren la dolçaina als conservatoris. (...)
 
            Després d’aquelles experiències, amb l’ajuda dels protagonistes, és a dir, amb tots els dolçainers i tabaleters de Castelló començàrem a lluitar per aquests instruments. Estem parlant d’uns instruments vius a la nostra societat. El so de la dolçaina i del tabal, són estimats als nostres pobles, ens acompanyen en tots els esdeveniments, no hi ha festa ni celebració popular sense la presència d’aquests instruments.
            Històricament hem gaudit de grans mestres i agrupacions que han treballat de valent per reviscolar la dolçaina i aconseguir que estiga present al sistema educatiu musical a casa nostra. El grup de música popular i reivindicativa més reconegut al País Valencià, allà pels anys setanta, ja  van treure la dolçaina del seu arraconament al circuit folklòric i la van reivindicar i passejar per registres més moderns i actuals.
 
La dolçaina
 
            La dolçaina és l'instrument de vent-fusta, de tub cònic que utilitza canya de doble llengüeta. El domini de l’afinació es basa en combinacions de posicions en 8 orificis, sense claus annexes, que es tanquen directament amb els dits, i en canvis de pressió en l’aire i en l’embocadura.
            La denominació del nostre instrument té variacions depenent de la comarca on estiga introduït. Les més esteses són “xirimita“ i “dolçaina“ i les seues variants.            El meu estimat Vicent-Pau Serra[1] ens comenta la seua pervivència en un bon article:
     “És curiós comprovar com dins el món de la música popular valenciana hi ha un instrument, la dolçaina, que ha aconseguit al llarg dels segles no sols perviure, sinó convertir-se en referent d’una tradició musical amb arrels realment antigues.
 
Dolçainers i tabaleters
 
            Crec que Vicent ho ha deixat ben clar, però ara vull esmentar a Xavier Richart[2]: què ens parla dels dolçainers:
“...Però encara que els instruments continuen, el perfil dels dolçainers i tabaleters han canviat significativament. De ser un ofici mantingut per uns professionals amb unes característiques ben definides, ha passat a ser un col·lectiu totalment obert on caben tot tipus de persones, des de l’aficionat fins al músic professional actual. Els nous dolçainers i tabaleters ja no aprenen d’oïda i seguint els passos  d’un dolçainer experimentat sinó van a l’Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina, i utilitzen partitures, això suposa una reflexió important per al manteniment correcte de la Festa i les nostres tradicions”.
            No cal dir que el dolçainer ha estat considerat sempre com una persona nerviosa, que parla lleugerament, amb presa, i que és lliure, franc i alegre. Com ens diu Paloma Mora  “es creu tan important com el primer violí d’una gran orquestra” [3] .
            Gairebé sempre, el dolçainer abans ha estat primer tabaleter, és el jove aprenent. Quan el dolçainer experimentat, arranca de l’instrument eixos sons plens i encesos, que són menys ingrats i cridaners, a força d’habilitat i de pulmó, el jove l’acompanya amb tocs de diana, redoblant, de marxa, de processó i de tots els altres que caben en l’harmonia d’un tambor major, i així recorren els carrers de la capital i dels pobles seguits d’una multitud de xiquets i de gent major que s’enganxen a ells com les mosques a la fruita del mercat.
            El dolçainer era, i és encara avui, el darrer representant de l’ofici de la joglaria, A la Crònica de Jaume I es parla del dolçainer, avui en dia, hi podem trobar dolçainers i tabaleters de totes les edats.  Aquest sentit de joglar té un component ben diferenciat cada volta que el dolçainer surt al carrer, el dolçainer viu el moment real i alhora és el missatger del passat, ja que ens transmet les tradicions.
            El dolçainer, però, és capaç de tocar des de la peça més antiga a la cançoneta més de moda. Un exemple són el dolçainers de l’escola de Tales, els quals ens han deixat tota una sèrie de polques, valsos, havaneres i música de moda del seu temps junt a les peces més clàssiques.
            Per altra banda, la dolçaina no pertany a cap classe social en particular. Trobem molts dolçainers que abans havien estat músics a les bandes del poble, és a dir gent ben senzilla. Des de fa vora trenta anys, aquests instruments han estat interpretats per gent amb estudis de tot tipus, des de metges a advocats; de mestres d’escola a catedràtics; i afortunadament, cada vegada més dones. Tots gaudeixen amb la dolçaina, tenen una formació musical i són capaços d’agafar una partitura i interpretar-la.
            El dolçainers són qui han mantingut viu l’instrument. El dolçainer, José María Illescas López (1916-1999) i el seu company, el tabaleter, Vicente Bacas  Villarroig “Xamberga” (1918-1990),  eren els dolçainers del Grau. Aquests dolçainers són els culpables dels meus records de la música de dolçaina al vell camp del Castàlia i als pregons de la Magdalena. Són els culpables que a Castelló hi haja una gran tradició i deler per  aquest instrument.
            Tampoc podem oblidar al dolçainer Miguel Ferreres Masplà, el farmacèutic d’Altura, que amb Fernando del Rosario i els seus amics de la colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, fabricà el tudell de rosca per tal de millorar i facilitar l’afinació. L’any 2003, durant les festes de la Magdalena, acompanyat d’Agustí Gasulla, reberen l’Homenatge de la gent de la dolçaina i el tabal de Castelló.
            I acabaré aquest apartat amb Pasqual Juan Rochera, Grenya o Pasqualet de Vila-real, que va aprendre solfeig a l’escola de música de la Societat Cultural Els XIII, amb Conxita La Borilla i després amb Víctor Bernat. Més tard aprengué a tocar el flautí a la banda de música, per passar al clarinet, instrument que encara utilitza a la banda. Treballava de fuster i en un caixó trobà una vella dolçaina, la va agafar i amb una canya que li portaren de València començà a practicar de manera autodidacta. És un virtuós de la dolçaina, doncs amb aquest instrument ha estat capaç de tocar qualsevol melodia. Habitualment sempre va acompanyat per Pepe Vilanova, tabaleter de gran alçada musical.
 
 
Colles de Dolçainers i Tabaleters a la Ciutat de Castelló
 
            A Castelló, ara fa vint-i-cinc anys es va crear la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, la primera colla que tocava en grup, seguint el treball de José María Illescas i Vicente Bacas “Xamberga”, els dolçainers del Grau.
            S’ha escrit molt sobre les colles, a la nostra ciutat hi han dotze agrupacions de dolçaina i tabal, totes en actiu en l’actualitat. Només vaig a nomenar-les:

• Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló (1981)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters “El Soroll” (1984)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters “Castàlia” (1986)
• Agrupació de Dolçaina i Tabal DiT (1986)
• Grup de Tabal i Dolçaina “El Gínjol”(1989)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters del Grau de Castelló (1989)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters “El Fadrí” de Castelló (1992)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters “Xaloc” de Castelló (1999)
• Grup “La Plana” – Colla de Dolçainers i Tabaleters (Castelló) (2000)
• Colla de Dolçainers i Tabaleters “Xarançaina” (2003)
• Colla de dolçaina i tabal Gaiata 15 “Sequiol”(2007)
• Colla de dolçainers i Tabaleters “Grupo Reyes” (2008)

 
Escoles de dolçaina i tabal a Castelló
 
            Totes aquestes colles imparteixen als seus caus la formació escaient pels seus membres, una formació que en molts casos ha començat en una Escola reconeguda com a tal, però que es continua en la colla.
            En les escoles tothom interessat ha trobat un espai on poder aprendre solfeig i traure hores de pràctica, ja que cal dir que aquest instrument es força estrident i no es pot tocar a casa, llavors a les escoles que habitualment estan ubicades en col·legis públics trobem l’espai adequat.
            Aquestes són les Escoles de dolçaina i tabal que tenim:

• Escola de dolçaina i tabal del Grau (1989)
• Escola Municipal de Dolçaina i Tabal de Castelló (1994)
• Escola de dolçaina i tabal del IES. “Joan Baptista Porcar” de Castelló (2000)
• Escola de dolçaina i tabal del “Primer Moli” ((2005)
• Escola de dolçaina i tabal del Grup “La Plana” (2007)

 
Seguirem tocant la dolçaina per sempre més!
 
            Per fi la dolçaina, s’ha guanyat la seua majoria d’edat, ja ocupa el lloc que li correspon entre els instruments de vent-fusta als Conservatoris de Música. A hores d’ara estem pendents -tot i què ja hi ha conservatoris privats que imparteixen aquesta especialitat- de que els nostres conservatoris oficials apliquen el DOGV núm. 5378 de 31/10/06. Orde de 24 d'octubre de 2006, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, per la qual s'estableixen els requisits d'experiència docent per a impartir l'especialitat de Dolçaina en els centres públics i privats d'ensenyança de música de grau mitjà de la Comunitat Valenciana.
            Estem al curs 2008/09, com sempre, sense poder entrar al conservatori, esperem que siga una realitat pel curs vinent.
            He comentat al principi, que estava ferit per la dolçaina, ho segueix estant en l’actualitat, ja que per a mi la recerca de tot el que és tradicional, dels costums del meu poble estarà sempre viva en el meu esdevenir per la vida.
La dolçaina és passat, amb els heroics dolçainers d’antuvi, és present amb les colles de dolçainers i tabaleters, però sobretot és futur amb les Escoles de Dolçaina i amb la presència de la seua música arreu de la societat civil als temps venidors. La dolçaina s’ha d’estendre’s més encara i ha d’agafar més volada musical. Moltes persones som les que esperem veure ben aviat una COLLA MUNICIPAL DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ, composta per mestres professionals d’aquest instrument tan nostre.

[1] Vicent-Pau Serra i Fortuño. Algunes notes sobre els dolçainers. Federació Colles de Castelló. 1981-2000, vint anys de dolçaina i tabal a Castelló. Castelló, 750 anys de la Fundació de la Ciutat de Castelló de la Plana, 2002 Pàg. 18-20

[2] Édgar Cano Calatayud i Xavier Richart Peris. Músiques i Rituals de les festes a la Mare de Déu de la Salut. Algemesí, Rivera Editors, 2003 Pàg. 4 i 5

[3] Paloma Mora Goterris. La dolçaina: Un instruments d’ahir,... i d’avui. Vila-real, Ajuntament de Vila-real, 2002 Pàg. 21-23
 

Foto: