Betlem de la Pigà

No sé com ni quan vaig conèixer Matilde Salvador, el cas és que la coneixia. Probablement qui me la feu conèixer fóra el meu germà Xavi, pel qual Matilde sentia un gran afecte, cosa normal perquè el meu germà era d'aquella mena de persones que es fan de voler. Era un xicot vitalista, amb un somriure captivador, dels qui sempre estan disposats a fer el que siga, després ho feia, o no, però no posava problemes a res. A Miquel Peris el coneixia de sempre, érem  quasi veïns.

Matilde i Miquel eren dos persones a les quals jo admirava.  Quan jo tenia setze o desset anys, al teatre Principal es va representar Vinatea,  una òpera en valencià escrita per una dona de Castelló. Això de l'òpera em sonava avorrit, però  que el text fóra en valencià i l'autora de la música una dona de Castelló, em sonava interessant, de manera que em vaig mudar i vaig assistir a l'òpera. Va ser escoltant la música de Matilde quan va començar la meua admiració per ella.

Matilde Salvador s'estimava molt Castelló, i volia posar música a una representació nadalenca que arreplegara les antigues tradicions del Nadal. Li va encomanar a Enric Segarra i Ribés que escriguera un text, però Enric Segarra va morir sense arribar a escriure aquell text.

El 26 de desembre de l'any 77 del segle passat, a la Hoja del Lunes de València es publicava un article, signat per Martín Domínguez i que duia per títol: “El Betlem, de Forn en Forn”, i en el qual es parlava de la tradició castellonenca dels Betlems arreplegada esplèndidament per Pasqual Tirado en el seu conte El darrer Betlem. Martín Domínguez deia que Matilde Salvador i Miquel Peris estaven preparant els textos i música d'un nou Betlem per recuperar aquella tradició i parlava que per al Nadal de l'any següent el volien traure  a la llum.

  A la tardor de l'any  78, Matilde Salvador em va convidar a participar en el retaule nadalenc de Miquel Peris, musicat per ella i on havia de participar la gent de teatre de Castelló; en aquella època jo estava prou vinculat al teatre amateur, naturalment vaig acceptar encantat.

L'encarregat de la direcció escènica havia de ser Pep Cortés, un bon amic meu que procedia d'Alcoi  i que intentava sobreviure del teatre professional a Castelló. Pep Cortés es va convertir en actor professional, però va haver de marxar de Castelló, com tants altres artistes, esta ciutat encara no dóna per a viure d'una manera estable de l'art.

Ens vam reunir al Casino Antic, erem un bon grapat de gent. Hi havia gent del teatre aficionat, dels grups de dansa i del Grau. Miquel Peris, Matilde Salvador i Pep Cortés dirigien la reunió. Miquel i Matilde van explicar de què anava la cosa. Ells tiraven amb pólvora de rei, no entropessaven en palles, per diners que no fóra, les institucions ens els proporcionarien. Van presentar un projecte tan ambiciós que igual podia entusiasmar com desanimar, jo mirava les cares del personal i detectava cert escepticisme en les mirades, de fet no ens vam tornar a reunir.

L'any següent em van convocar a una nova reunió, ens vam reunir un parell de vegades als locals de la parròquia de Sant Pere del Grau, tampoc va quallar res, ho vam deixar estar. A mi em va decebre que allò no tirara endavant,  perquè quan més ho pensava més m'agradava el projecte,   quina llàstima, ho hauríem de fer, pensava.

Un dia, corria l'any 80, Matilde Salvador em va dir que hauria de fer-me càrrec de la direcció del Betlem i tirar-lo endavant, de la part musical s'encarregava ella. 

Ens vam reunir a ma casa un grup de gent: Matilde Salvador, Miquel Peris, Josep Miquel Francés, Ferran , el meu germà , Josep A. Pradells, Josep Lluís Estanislao i jo mateix. Vam començar per posar noms als personatges del retaule. De rei Herodes vam pensar en el metge Serrano, un pediatra de molta anomenada, de Marededéu la reina de les festes de cada any, de Jesuset el fill del més ric del poble, de tres maries les de la confraria de la Sang, de reis mags, els apòstuls de la processó de la Magdalena. Les panxades de riure que ens pegàvem posant noms als personatges del Betlem, d'Astròleg panxut al Baldayo, un coeter que estava prou assaonat, de Levita llargarut a un que pareixia un gànguil. Aquells desficacis de les primeres reunions ens anaven bé perquè ens divertíem.

Vam tirar mà d'amics i coneguts, vam embolicar amics, familiars i veïns, afortunadament amics i familiars en tinc molts, i això sempre és un avantatge. El problema se'ns va presentar per trobar xiquets, les tres maries de la confraria de la Sang es van negar a eixir perquè les mares no es fiaven de deixar-les a les nostres mans, amb la pinta que teníem, tots barbuts. Ho vam solucionar amb les xiquetes del carrer Conills, vam involucrar a tots els xiquets del carrer Conills i tots els nebots i fills d'amics en edat adequada. Necessitàvem un xiquet que recitara bé i que no es posara nerviós damunt l'escenari, el germanet de Francés ens ho va solucionar, Francés feia de poeta i del seu costat no es mouria en tota la representació. El tema del jesuset el vam debatre prou perquè a eixes hores de la nit, en ple hivern, un xiquet de bolquerets podia plorar o se li podia gelar el cap, lo més raonable era dur un nino, però com donava la casualitat que jo tenia un fill acabadet de nàixer i sa mare, feia el paper de Pigà i el podia controlar, vam decidir que de Jesuset faria al meu fill Antoni, i si es posava a plorar, sa mare el canviaria per un nino que tindríem amanit i problema solucionat.

Matilde es va encarregar de convèncer a la coral Vicent Ripollés perquè participara. El paper de la coral era molt important, al Betlem hi ha dotze nadales, i la música de Matilde no és gens fàcil. La coral va acceptar el repte i es va posar a assajar.  Els grups de dansa de la ciutat, que aleshores eren el Millars i el grup Castelló, no van posar cap objecció a participar en el Betlem. La rondalla “els Llauradors” es va oferir per a interpretar  la nadala Castellonenca musicada per Matilde per a rondalla.

Al mes d'octubre ja teníem repartits tots els papers i compromesos els grups que havien de participar, a tot açò Miquel una nit va caure del llit i amb el canto de la tauleta de nit es va traure un ull, però no va ser res, es va posar un pedaç de tela negra, com els pirates, i avant, el seu ànim va restar intacte, i el seu aspecte físic va millorar, semblava més poeta. Ens vam posar a assajar.

Encara havíem de solucionar algunes qüestions, però no ens preocupaven gens. Diners, necessitàvem diners, els vam demanar a les institucions. L'ajuntament ens donà 30.000 ptes. I la Diputació 50.000, total 80.000 pessetes, no era suficient però entre això i la recaptació per venda d'entrades quasi que arribàvem, i si no ja voríem. L'escultor Nassio Bayarri, ens havia fet un esbós de decorat, amb els diners que teníem no podíem pensar en realitzar-lo de manera que Josep Lluís Estanislao es va posar a treballar per fer-nos ell un decorat  més assequible econòmicament. El cartell li'l vam encomanar a Traver Grinyó, li vam dir que el fera en blanc i negre perquè no teníem diners per imprimir-lo a color, va fer un cartell preciós.

Ens faltava vestuari, no teníem res. Vam llogar els vestits dels reis i els dels patges a casa Insa de València, també vam llogar una càmera negra per al teatre. Mari Rubio, la Pigà,  sabia cosir, havia fet un curs de tall i confecció, això ens va solucionar el vestuari de les tres maries.  Els qui interpretaven papers mitològics i de personatges populars es van apanyar com van poder. El rei Barbut, Salvador Ramos, amb uns calçotets de cotó de s'agüelo, una camisola de llenç, un medalló pintat, una corona de llorer i un tros de tela blau cel va quedar perfecte; l'astròleg, el Yeti, amb un vestit de cuquerolla  ple de paperets de plata apegats va quedar que ni pintat; Tombatossals, Pere Duch, es va abillar amb una pell de rabosa i un capell de llaurador amb un flor de carabassera feta de paper; per a Coll de pato, Miquel Porcar, el meu germà Xavi, que era bomber, li va aconseguir un uniforme de municipal vell.

Amb retalls, lluentors i papers de colorins vam vestir els personatges. El meu cunyat Rafa Lloret, dirigia la passió de Borriol i ens va deixar vestits de romans i d'hebreus per a la guàrdia del rei Herodes i per als personatges bíblics. No teníem il·luminació, ni diners per contractar-la, de Borriol ens van deixar uns focus, però necessitàvem colors, ho vam solucionar amb paper de cel·lofana de colorins posada davant dels focus. Els efectes especials no sabíem com solucionar-los. L'àngel Perot havia d'eixir d'un núvol, no sabíem com fer el núvol, i en un moment donat havia de nevar, tampoc sabíem fer nevar dins del teatre. El Yeti, fent ostentació de l'enginy que el caracteritzava ho va solucionar, el núvol el faríem amb gel carbònic i aigua, i la neu tirant des de la pinta del teatre uns paperets, ell s'encarregava d'aconseguir el gel carbònic i els paperets.

L'any 80 la colla de dolçainers encara no estava en actiu, i a Castelló no hi havia encara dolçainers experimentats. Necessitàvem un dolçainer per fer la tocata inicial del Betlem. Gràcies a Josep Oria ho vam poder arreglar, va haver de suar tinta per a interpretar amb certa dignitat la difícil música de Matilde, el meu germà Batiste l'acompanyava al tabalet.

Faltava poc per a l'estrena, teníem els cartells recent eixits de la impremta, eren grans i als establiments no ens els volien deixar posar, tapaven tot l'aparador. Vam quedar per eixir una nit a enganxar-los. Vam eixir Miquel Peris, Matilde Salvador, Ferran Olucha,  Josep Lluís Estanislao i jo mateix, els qui fèiem la feina érem Estanislao, Olucha i jo, en teníem més pràctica, els altres ens acompanyaven i ens cantaven les nadales del Betlem.  Vam apegar uns quants cartells pel centre de Castelló i després ens vam anar de festa. Encara quedaven per les parets cartells de les eleccions a corts generals de l'any anterior. Ens vam riure molt amb un cartell anunciant un míting que  acabava amb la frase “español acude”, apegàvem el cartell del Betlem damunt deixant baix a la vista sols la frase “español acude” amb un retolador afegíem  “daremos calabaza”.

La vespra  de la representació vam fer un assaig general al teatre,  fins eixe dia la gent tenia certs dubtes amb l'èxit de la representació. Però aquell assaig general va donar als participants l'absoluta certesa que s'enfrontaven a un fracàs de dimensions còsmiques.

Imagineu-vos el panorama. La coral Vicent Ripollés al complet damunt l'escenari, el seu director Joan Ramon Herrero, dient que si no hi posàvem tornaveus la coral no es sentiria, que la coral havia d'anar a primera fila. Si es posaven a primera fila els grups de dansa no tenien espai per a ballar i tapaven els actors. Jo torejant a uns i altres, els xiquets furgant per tots els racons del teatre, el sinyó Pepe, que era l'encarregat de la tramoia del teatre, enfadat i dient tothora que per allà no es podia passar, que al pati de butaques no es podia baixar, remugant, les mares dels xiquets xerrant assentades al pati de butaques. Com vam poder vam fer un simulacre d'assaig i en finalitzar em va tocar fer una arenga per animar el personal. Els vaig dir que tranquils, que la representació eixiria bé, que amb la música les danses i els colors de la vestimenta ja teníem més de mig camí fet, i que els textos de Miquel eren tan musicals que ells tan sols havien de dir-los amb ritme i procurant fer-se sentir pel públic.

El dia de l'estrena, 23 de desembre de 1980, vam abillar el teatre. A la porta vam posar els gegants “castelloneros “ donant la benvinguda als assistents, de les llotges del 1er. pis vam penjar cobertors i els “reposteros” de l'ajuntament, la meua mare va fer carbassa al forn per convidar els assistents en finalitzar la funció.

A les deu de la nit havíem quedat tots els participants a la plaça Major per eixir fent una cavalcada fins el Teatre, obria la desfilada el municipal “Coll de Pato”, havíem contractat un coeter per fer-nos sentir i el campaner, amb qui havíem parlat, i amb permís de l'Ajuntament, va fer un vol de campanes.

Davant el coeter i Coll de Pato, fent parar els cotxes i apartant la gent del carrer, després l'únic dolçainer que teníem seguit dels grups de dansa i de tots els participants. La dolçaina sonant, els coets esclatant, el vol de campanes, la gent ens veia passar i no sabia ben bé que passava. Tot aquell comboi, va animar els participants, però Sant Josep, Joan Andrés, encara no ho tenia clar. “tu vols dir que no farem un empastre Toni?” em va dir, “tranquil Joano que açò ho tenim al sac”, li vaig contestar.

En arribar al teatre vam vore que a la porta hi havia molta gent, s'havien venut totes les entrades, totes. Arrancapins, José Juan Sidro, que controlava la taquilla em va vindre a vore i em va dir que estava tot venut i que el teatre ja havia cobrat. Vint mil duros més secs que un os  ens va cobrar. Amb la subvenció de l'Ajuntament i de la Diputació no hi havia ni per pagar el lloguer del Principal.

Al teatre estava tot Castelló, i part de València. Autoritats municipals i provincials, el bisbe i gent del món de la festa. De València van vindre amics i coneguts de Matilde Salvador, gent de la Societat coral el Miquelet i el professor  Sanchís Guarner, allò impressionava.

Quan Mari Rubio, la Pigà, va acabar la seua primera intervenció amb la frase; Cavallers, molt bona nit, de seguit començarà el Betlem de la Pigà – Vítol !!!  Ja teníem el públic a la butxaca, la cosa anava de categoria.

L'àngel Perot, Vicent Doménech havia d'aparèixer eixint d'un núvol, l'invent del gel carbònic no va funcionar, per més aigua que li tirarem al gel, allò no feia fum ni res. L'àngel esperant el núvol i sense eixir, ens va tocar treure'l d'una espenta, la fallada no es va notar. Però la neu si que es va notar, i molt. Els encarregats de tirar la neu, ho havien de fer des de la pinta, un engraellat de llistons que està a molta altura per sobre l'escenari, van agafar por i van tirar la neu dels laterals de la torre de la tramoia, tan sols nevava  pels costats de l'escena, i més que nevar granissava perquè els paperets estaven premsats i queien com el granís, com si tiraren arròs a una boda, a la gent li va pegar per riure, bé anava la cosa.

L'entrada dels mariners, Sento el Macareno, les Sessots i els germans, amb aquelles cistelles de peix fresc, brullant caragols marins  va fer alçar el públic. Però quan els del Millars es van posar a ballar les marineries, va anar de poc que no es descopronara algú. L'escenari estava ple dels paperets de la neu, i com eren de paper setinat els balladors esvaraven.

A la mitja part vam agranar l'escenari i en alçar el teló, estava tot solemne el rei Herodes, Toni Monferrer,  al seu tron, i van ballar els nanos i van eixir l'astròleg i el levita. Tot anava rodat, però el tron d'Herodes estava sobre el tricicle de la papereria de Plàcido Gómez i al final de l'escena els soldats el treien pedalejant. Aquell embalum era prou inestable i el rei en vore's en perill de caure, amb una ma s'agarrava la corona i amb l'altra es subjectava com podia a la barana del tricicle, i no parava de cridar  – Pigà!, Pigàaaa! –, el teatre es venia avall de tant com reia el públic, a tot açò la cel·lofana dels focus s'havia escalfat i treia fum, el públic de les primeres files sentia pudor de cremat, els soldats del rei amb dos estirons  van llevar els papers de colorins.

La representació fou un  èxit total, vam haver de fer una nova representació el dia 30 de desembre, la vam fer a petició del públic que s'havia quedat sense entrada i per si de cas mai el tornàvem a representar, entre les dues representacions vam pagar els deutes i encara ens van sobrar diners.

El dia de Nadal, després de dinar, van acudir a ma casa Miquel Peris, Matilde Salvador i alguns amics i amb la meua família vam fer, com tenim per costum per Nadal, una sobretaula fins les onze de la nit. Miquel recitant poemes, Matilde contant coses de la seua interessantíssima vida. Xerrant, bevent, recitant i cantant hem passat moltes vetllades agradables.

L'any següent vam tornar a representar el Betlem, i vam anar a València a la Societat Coral el Miquelet, també va ser un èxit. L'any 82 vam poder fer el forn que ens havia dissenyat l'escultor Nassio Bayarri, el seu projecte era més ambiciós però sols teníem diners per al forn. El van fer a un taller de falles de València i vam anar amb un camionet per dur-lo a Castelló. Vam anar Ferran Olucha i jo. Ferran em va dir: “podríem fer el Betlem a Madrid”, sí, li vaig dir jo, però l'hauríem de fer en castellà. I per vore com resultava ens vam passar el viatge de tornada recitant tot el Betlem i cantant totes les nadales en castellà mentre vigilàvem que el forn no se l'enduguera l'aire, era un dia de molt de vent.

L'any 84 va morir el meu germà Xavi, en un accident al parc de bombers. No vam fer el Betlem, vam estar tres anys sense representar-lo. L'any 87, quan vam reprendre el Betlem, ho vam fer amb voluntat de continuïtat, de crear una tradició, i ens vam constituir en associació cultural. Vam dur el Betlem al teatre Principal de València i a Aldaia. A València els va impressionar molt el lèxic i la fonètica nostra.

 Al llarg dels anys es van incorporar nous membres i grups: l'associació de dansants del Corpus, el grup de danses el Forcat, la Colla de dolçainers i tabaleters de Castelló, l'Associació la Barraca del Grau. També ens van deixar alguns: Quiquet de Castàlia, que feia les veus, Joan Ramon Herrero, director de la coral, Vicent Marçà, Cego Masseo,  Antoni Martí el Yeti, Astròleg.

Jo vaig deixar la direcció del Betlem, em va substituir l'actual director Rafael Lloret, molts personatges han deixat els papers que feien i han estat ocupats els seus llocs pels fills o per gent nova. El Betlem s'ha renovat al llarg dels anys i ha esdevingut una tradició ben castellonenca.

Matilde i Miquel, van saber  recrear esplèndidament una tradició castellonenca, la seua obra va fer que ens ajuntarem per fer el Betlem, hem gaudit.  Ells van marxar i  jauen a l'ombra d'un himne musicat d'estelades. Però a Castelló quan tornem a sentir: “Cavallers sóc la Pigà, fadrina i manifessera...” tornarà a ser Nadal.