Ball de les panderetes
Estrena del ball de les panderetes de San Vicente de Piedrahita, en el Pregó de 1954.
-------------------------
Manuel Carceller Safont
Llibret Gaiata 8, 2014
La dansa del pastor va ser incorporada al folklore de la vila de Traiguera, al Baix Maestrat, per la iniciativa del capellà Francesc Pastor, natural de Sorita, de la comarca del Ports. A Traiguera, el grup de l’anomenada Secció Femenina, creat després de la guerra civil, va interpretar aquesta dansa, per primera vegada, el 7 de setembre del 1939, en la processó de la festa major del santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, patrona de la vila.
Malgrat la seua presentació en un acte de religiositat popular, la dansa del pastor té un caràcter de ritual laic, i respon a la tipologia que l’etnògraf Vicent Pau Serra i Fortuño va definir com a dansa-ball. En la vila originària, aquesta dansa era coneguda amb les denominacions característiques de gitanetes, cantereres i llauradores.
Un exemple de dansa-ball.
Així doncs, una dansa-ball té una estructura tancada d’elements musicals i moviments coreogràfics. Hi trobem la participació d’un cap de dansa, que en aquest cas representa el pastor, que ordena l’evolució de les dones dansants, que evoquen les terrisseres i llauradores, i que en aquest cas han de sumar catorze joves.
Les dones ballen en dues fileres, agrupades en llauradores i cantereres, portadores dels típics cànters de Traiguera. El fonament de la indumentària és comuna: faldes de llana, calces blanques, mocador de seda, brusa blanca i espardenyes valencianes de veta. La falda de les cantereres és roja amb la sanefa negra, porten jupetí negre i mantells de Manila. Com marcant un contrast, la falda de les llauradores és blava amb franges blanques, el jupetí és groc i el mocador de seda blanc. El color predominant de les faldes ha caracteritzat les dansants amb els malnoms de les roges i les blaves. S’ha dit que el pastor o cap de dansa, originàriament, vestia amb mocador de cap, a més de dur espardenyes de beta, camisa blanca, faixa roja i armilla negra.
Les cantereres sostenen com a element emblemàtic una canterella, mentre que les llauradores porten del braç un cistella amb branques d’olivera. A la mà lliure cada dansant du una castanyola. El pastor sosté a la mà un gaiato amb què colpeja el terra mentre marxa pel centre, entre les dues fileres de cantereres i llauradores.
La coreografia de la dansa del pastor de Traiguera compta amb dotze parts o seccions. La primera figura rep el nom de «la cadena», que pot ser senzilla o doble, després es mostren les figures conegudes com «la creu», «la eme», «los ponts», «caragol partit», «caragol sencer», «los calvaris», «el ball del pastor» i «les cruseres».
En la primera meitat de la dècada dels anys quaranta del segle xx, la dansa del pastor de Traiguera quasi no es va ballar. Justament es va reprendre el 1945, per participar al Pregó de les festes de la Magdalena de Castelló. Posteriorment, s’ha interpretat a València -en un acte a la plaça de bous-, a Vinaròs, a Peníscola o a Benassal, de manera que arriben a la dotzena les poblacions on s’ha vist ballar. Durant els anys quaranta del segle passat, al vi Certamen de coros y danzas, celebrat a Madrid el 1946, la dansa del pastor de Traiguera va rebre un primer premi.
En el cas del Pregó de la Magdalena, la dansa del pastor es va oferir el 1951 i el 1952 dins la secció de les comarques, anomenada «terres costerudes» i «contrades», respectivament. Darrere les balladores, hi va desfilar un carro portador de cànters de la població. Cal dir que aquells van ser els dos darrers pregons que va projectar Manuel Segarra Ribés, el fundador de la cavalcada historicofolklòrica castellonenca.
Els primers joves que van fer el paper del pastor de la dansa van ser Alfons Esteller de Coll Tort i Pere Doménech. Després d’uns anys d’oblit, va ser a l’estiu del 1994 quan es va tornar a interpretar l’anomenat ball de les gitanetes al pregó de les festes de Traiguera. El fruit va ser degut a la iniciativa del grup de «quintes» d’eixe any i a la reina de les festes. Anotem els noms de les recobradores de la tradició: Maite Grañana, Rosabel Mitjavila, Rosa Damaret, Maria Blanca Ballester, Gloria Tàrrega, Raquel Bort, Feli Villalta, Montse Vericat, Núria Puig, Rosanna Pepió, Sònia Segura, Rosa Maria Roca, Anabel Vericat, Yolanda Montroig i Laura Fonollosa.
La «invenció» d’un ball d’escola.
El successor organitzatiu de Manuel Segarra en el Pregó va ser el periodista i funcionari Gonzalo Puerto Mezquita, autor de diversos articles i llibres sobre les danses de les comarques castellonenques.
L’interés pel folklore autòcton ja el va manifestar, especialment, al programa de mà del Pregó de l’any 1954, escrit pel mateix Puerto, que era un autèntic compendi descriptiu de les danses presents en la cavalcada d’aquell any. En aquella ocasió va participar, per primera vegada el ball de les panderetes de San Vicente de Piedrahita, una pedania del municipi de Cortes d’Arenós, a l’Alt Millars, al límit amb l’Aragó. Era aquell un cas curiós d’«invenció» d’un ball d’escola, amb estructura tancada de música i passos, creat pel senyor Antonio Baeza, amb l’única intenció que aquella aldea tinguera un lloc entre les danses mostrades al Pregó de la Magdalena. La sort va ser que aquella «creació» lúdica, desvinculada de cap acte del calendari festiu tradicional, va ser immediatament acceptada per tothom, per la bellesa, ritme i elegància dels números coreogràfics. Aquella dansa té realment ritme de galop, és a dir que és un ball de moviment ràpid que consisteix en una sèrie de tocs de pandereta amb les extremitats del cos humà, amb el peu, el genoll, el colze i la mà.
Cal destacar que aquest ball o galop de les panderetes ha estat guardonat en certàmens nacionals i internacionals de folklore, i ha tingut bona difusió entre els esbarts folklòrics de Catalunya. A Castelló pot ser admirat cada any, dins les danses que es mostren a la representació teatral del Betlem de la Pigà, escrit pel poeta Miquel Peris Segarra.
Aquelles agrupacions de dansa de les comarques tenien un nombre limitat d’actuacions en la cavalcada del Pregó, però després de la fi de l’acte es repartien per la ciutat i ballaven als carrers, de manera que contribuïen a la brillantesa de l’ambient festiu de la ciutat de Castelló. Podem dir que balladors, balladores i grups de dansa han aportat al Pregó, any rere any, ritme, melodies i color a la mostra etnològica pública més antiga del País Valencià i de l’Estat Espanyol. Cal que el Pregó continue funcionant com a manifestació de cultura popular per valorar, difondre i promocionar les danses de les comarques castellonenques. No sols podem dir que sense el Pregó moltes d’elles ja haurien desaparegut, sinó que -com en el cas del ball de les panderetes- ni tan sols no s’haurien creat.
