Visita al Fadrí
Enric Nomdedéu Biosca
Llibret Gaiata 8, 2012.
L’any 1410 un incendi va destruir l’església de Santa Maria, i vint anys més tard, amb els enderrocs es va començar a construir un campanar per a la vila, que comptava aleshores amb 400 ànimes. No es pot dir que l’obra anés a gran velocitat, ja que el 1591 només havia assolit 40 pams d’alçada. Però vet ací, que seguint el disseny del portugués Damià Mendes; Francisco Gallança de la Lancha i Guillem del Rei van culminar el 1604 una torre de 58 majestuosos metres d’alçada per quasi 12 de diàmetre i uns murs de 3 metres d’amplària.
I és des d’aleshores què:
“Estàtic Fadrí vell, brot de la soca,
fill d’aquest poble treballador, lleial,
s’alça enmig de la vila i, com pertoca,
mai no s’oblida dels seus volguts ravals.”
Jo sóc fill de la Guinea, extramurs, ravals enfora, i la Plaça Major, melic de la ciutat, ha estat sempre un lloc a conquerir per als xavals de barri, que veiem el centre vila com un símbol, un tòtem de la ciutat de la que no sempre ens en sentim protagonistes principals. I al vell mig d’aquesta ciutat, la més bonica de les nostres places, i en ella El Fadrí, “el campanar guaita La Plana, somniant camins de plenitud”.
Durant anys vaig passar pel costat d’El Fadrí, per anar a l’acadèmia Izquierdo que hi havia davant de l’OAR; per anar a les tasques; o al primer Mesón del Vino; a l’Ajuntament a pagar la xapeta metàl·lica que havíem de dur a les bicis en aquell temps; hi passava quan anava al cinema, al Rialto o al San Pablo; m’hi acostava quan anava a la Caixa d’Estalvis a portar la vidriola metàl·lica que et donaven quan la padrina t’obria una llibreta. I sempre el mirava, mirava El Fadrí i em deia que un dia l’havia de conquerir. “No ets del tot de Castelló” -em deia- “si des de dalt del Fadrí estant, no veus les casetes menudes, com si foren un Betlem.” Però no sabia com fer-ho.
“I no hi ha al món un fadrí més pregoner
quan badalla despertant-nos, matiner,
al veïnat en matí de Magdalena...”
I un d’aquells matins de diumenge de Romeria, a l’ombra del campanar, vaig saber que des de l’any anterior, els dilluns de Pregó Infantil, la Colla Pixaví l’ensenyava i explicava a qui en volgués saber més.
Era doncs 1989 quan el dilluns de Magdalena, vaig anar tot sol a fer cua, llarga cua per pujar un per un els cent noranta i un graons en caragol, que el 1604 no va poder pujar per vellet el bisbe, enviant en el seu lloc al jove sub-vicari que s’encarregà de la benedicció de les campanes, amb un seguici d’autoritats. Des de la sala de campanes, amb la vila rendida als seus peus, les nou campanes brandiren totes a una amb el seus sons diferencials com una grandiosa orquestra.
I el sub-vicari, mirant la multitud agombolada i silent, després del toc inicial cridà a pulmons plens:
“Veïns, veïns!
Sigau atents i respongau:
Vítol pel nostre campanar!
Vítol per la vila!
Vítol pel Rei a Jaume el Conqueridor!”
Recorde les explicacions de Sidro, Sorribes i l’enyorat Marçà. Recorde l’emoció de descobrir per fi El Fadrí que solemne mirava la ciutat, amb més de 140.000 habitants ja. El Fadrí, testimoni no sempre mut de quatre segles d’història. Recorde a Pradells, a Porcar, a Roses... a tants membres de la Colla Pixaví que ara són amics.
L’escala de caragol, martiri dels que som claustrofòbics, amaga a cada revolta un mos d’història, un boci de llegenda. La cambra del rellotge (graó 78) amb el seu cor de ferro, mecanisme de complexa arquitectura, que batega amb un tic-tac ferruginós l’imparable tempus fugit.
La presó d’eclesiàstics, on una mà de pintura inoportuna tapà la pintada citada per Sanz de Bremond, en la que un pres es declarava innocent i demanava clemència. I més amunt, en trepitjar el graó 122, trobem la vivenda del campaner, com un farer de terra endins.
La fascinant sala de campanes apareix a l’alçada del graó 147. El sòl és d’atoves incrustades en vertical formant dibuixos radials. Que conflueixen al centre on hi ha una peça perforada de fusta de boix per permetre el pas de les cordes batalleres. Les campanes. Campanes que voltegen, bandegen i repiquen. Cristòfol, Àngels, Jaume, Ana Maria, Vicent, Mariana, Joaquima, Cristina i Dolors.
“Una crida a la vida, cançoner,
fa quan pregona la nostra festa plena.”
I a dalt de tot, a gratar de cel, la coberta del xapitell, des d’on rendida als seus peus, La Plana que és donzella, mira amb ulls d’enamorada el fadrí més ben plantat.
El Fadrí conquerit pel xaval de la Guinea, que poc podia sospitar que anys després, el 2004, pujaria, aleshores formant part del seguici d’autoritats, del Consell de la Vila, a visitar el “Campanar, línia de somnis. Imatge de temps, gegant”, en la seua restauració per celebrar-ne el 400 aniversari.
Havia doncs, conquerit dos colps el Fadrí. La primera, com ciutadà embadalit. La segona, com membre de l’Ajuntament, orgullós pel restaurament de la nostra història civil. Però quedava una tercera conquesta, que tindria lloc el 23 de desembre del 2005.
Feia fred. I al carrer els llums anunciaven el Nadal, i els personatges del Betlem de la Pigà, començaven a desfilar cap al Teatre Principal, per cridar a Castelló sencer, que la Pigà, del forn del Raval de Sant Fèlix, anava a conquerir de nou la ciutat.
Jo havia quedat a la porta de l’ajuntament amb Lizbeth, amb qui festejava des de feia uns mesos, per ensenyar-li El Fadrí, que ella, encara no coneixia per dins. Havíem quedat amb Fabio el campaner, per a que ens l’ensenyés. Quan tots tres estàvem ja a tocar de porta li vaig dir al funcionari que no es preocupés, que ja li explicaria jo mateix els detalls de la torre a Lizbeth i que després ja li tornaria les claus.
Així ho vam fer. Escales amunt, paradetes de rigor, explicacions, lectura assossegada dels cartells explicatius, fins obrir la porteta de llinda baixa, que t’allibera de la coberta de l’escala, per assolir el cim del campanar i veure tota una estesa de terrats vells, desgraciadament esquitada per alts i lletjos edificis que fan malbé les vistes. I allà dalt amb les campanes del rellotge per companyes, vaig treure una capsa de la butxaca de l’abric i li vaig demanar a Lizbeth si es volia casar amb mi. Francament sorpresa, va dir que sí, i en aquell mateix moment, i el que dic és veritat, sonaren les campanes.
“I a son batall inapel·lable
pel goig i el plany de tots mogut,
brunz la campana venerable
pel Cel pairal i conegut.”
Vaig conquerir no només El Fadrí, cor de la ciutat, sinó també a Lizbeth, cor del meu cor.
El Fadrí que va conquerir aquell xiquet de barri i que m’ensenyà a estimar, no només la nostra història, les nostres tradicions, les nostres festes...sinó també el futur. Al Fadrí li dec no ser-ho. Li dec també ser feliç.
