Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó
La primera va ser dijous 13 de març de 1947, a les 12 del matí, essent reina Marisa Dols Cosín.
Andrés Renau Vilar
Libret Gaiata 8, 2001.
Quan el 1945 s'inicia la nova etapa de les Festes de la Magdalena, comença a celebrar-se l'Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Lledó. Aquesta es realitzava en finalitzar el Pregó, ja que tot el grup de flors, inclosa la cistella gran, acabava a l'església major de Santa Maria i les flors s'ofrenaven als peus de la nostra Patrona, al seu altar. Aquest costum va perdurar molts anys, pràcticament fins l'any 1988, però es va anar perdent per diferents motius; Unes voltes perquè, en arribar a les portes de Santa Maria, aquestes es trobaven tancades i en deixar les flors al costat de la tanca, "desapareixien" al poc de temps; i d'altres, les més, perquè els joves que participaven al Pregó, acompanyant les xiques, gaudien regalant a la gent les flors que duien a les piques.
El cert és que l'Ofrena a la Nostra Patrona, tal i com es realitza avui en dia, comença l'any 1947, quan es fa per primer cop a l'ermitori de Lledó, sent el moment i el dia elegit el del matí del dijous següent a la celebració del Certamen Literari, acudint la Regina i Dames a Lledó amb el cotxe de cavalls, que s'utilitzava per primera vegada. En arribar a l'ermitori, eren esperades a l'esplanada per les Madrines de les Gaiates i les seues Corts d'Honor, per a, acte seguit, entrar al temple i realitzar l'ofrena; Ofrena que aleshores es realitzava sobre l'altar de la Patrona.
Cal assenyalar, que la Gaiata 7, anomenada "Plaça de l'Herba", feia una particular Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, al seu altar de Santa Maria, i que l'any 1948 va tindre un participant d'honor que va ser el llavors ambaixador de la República Argentina a Espanya, En Pedro Radio.
Van anar passant els anys i l'Ofrena a l'ermitori es va anar consolidant, i l'any 1958, els assistents a l'Ofrena es van dur una grata sorpresa amb la interpretació d'un "Ave Maria" per Amparo Polo i una pregària per Manuel Ausensi. El 1959 va haver d'ajornar-se l'Ofrena per motius climatològics, celebrant-se dissabte de vesprada. Com el fervor per la Lledonera seguia creixent i, amb ell, creixia també l'acte de l'Ofrena, cada volta la gent acudia en major nombre; És per això, que es va traure l'Ofrena a la porta de l'ermitori per a que ho poguera veure millor tota la gent. El 1964 es va haver de tornar a realitzar a l'interior, per causa del mal temps. Aquest mateix any es van introduir uns petits canvis que perduren fins avui, i que consistien en què, després de l'Ofrena i cantada la Salve, la Regina i la seua Cort d'Honor passaren pel cambril de la Verge per a besar-li el mantell, acompanyades pel prior de l'ermitori, En Manuel Herrero.
Amb el temps, i per la gran quantitat de gent que participava a l'Ofrena, es van confeccionar dos plafons per a poder col·locar tots els rams a les parets laterals de l'altar. Però no hi va haver canvis substancials fins l'any 1973, any en el qual l'Ofrena es va celebrar la vesprada de l'últim dissabte de festes, eixint totes les comissions, a les quatre de la vesprada, des de la plaça de Maria Agustina fins l'ermitori de Lledó, congregant-se la gent al llarg de tot el recorregut, i en major nombre a l'esplanada de l'ermitori, encara que es continuava celebrant a l'interior.
Com a anècdota, podem ressenyar que l'any següent, el 1974, a causa de la pluja, tots els participants van haver de ser traslladats amb autobús fins al Lledó.
Ja l'any 1976, l'últim dissabte de festes, trobant-nos al dinar que, com cada any, servien la Regina, Dames i Madrines als ancians acollits a l'Asil, el llavors president de la Junta Central de les Festes de la Magdalena, de la qual jo n'era membre, En José Carot Blay, es dirigeix a mi i em diu: "Andrés, estic molt preocupat per l'Ofrena de Flors d'aquesta vesprada. Perquè no agafes un dels taxis que hi ha a la porta i t'arrimes a Lledó per a vore si esta tot preparat ?" I així ho vaig fer, i quina seria la meua sorpresa quan vaig arribar a Lledó i vaig veure que no hi havia res preparat. Així que, en tornar a l'Asil, ja que no hi havia encara telèfons mòbils, li vaig comunicar al president el que hi havia. No cal dir l'enuig que va agafar. Veient el "panorama", li vaig oferir fer-me'n càrrec personalment l'any següent d'aquesta organització, i ell em va respondre que ho tractaríem a la següent reunió de la Junta.
Tot açò passava a les dotze i mitja del migdia aproximadament, i en honor a la veritat cal dir que a les quatre de la vesprada tot estava preparat, i que l'Ofrena va transcórrer amb total normalitat, malgrat l'ensurt.
És sabut que la tradició que hi havia era que, quan la Regina de les Festes pronunciava el "Magdalena Vítol" a la porta del Campanar, es disolvia la Junta Central de Festes i que quatre setmanes després, el dia de Sant Vicent, havia d'estar constituïda la nova.
I així va ser, i a la primera reunió, quan es distribuïen els treballs, el president em va encarregar l'Ofrena de Flors, la qual cosa vaig acceptar amb molt de gust, perquè ja feia temps que em rondava una idea pel cap, que no era una altra que la de traure l'Ofrena al carrer, per a que tot aquell que vulguera la poguera veure, i fins i tot participar-hi. No va ser tasca fàcil, ja que hi havia membres de la Junta prou reticents.
No obstant això, vaig començar a treballar la idea, parlant amb els presidents de sector, els quals em van oferir tot el seu recolçament, i amb els floristes de Castelló, i molt especialment amb Antonio Peris Aicart, d'"El Talisman", al qual m'unia una gran amistat.
Un poc entre tots, es va anar materialitzant la idea de traure al carrer l'Ofrena. El temps transcorria i els contactes amb totes les persones que, d'una forma o d'una altra, tenien alguna cosa a veure amb l'ofrena era continu: brigada d'obres de l'Ajuntament, presidents de sector, floristes ...
Arribat el dia, tots teníem els nervis a flor de pell. Es va preparar un entarimat d'uns 20 o 25 metres quadrats, sota el mural de ceràmica on es troben els patrons de la ciutat, situat en la paret lateral de l'avui Basílica de Lledó, del qual és autor Joan Baptista Porcar i que va ser realitzat per Rafael Guallart.
El mural es va adornar amb un marc de flor blanca i, entre aquest i la tarima, es va col·locar com un mantell, confeccionat amb fusta i tela metàl·lica, per a dipositar els rams. Als floristes els vaig demanar, que quan els encarregaren els rams, a les gaiates impars els els confeccionaren de flor groga, i roja per a les pars, amb la idea de dibuixar la bandera quatribarrada. A la part davantera de l'entarimat es van posar els plafons que s'utilitzaven a l'interior de l'ermitori.
Quan va arribar la comitiva a l'esplanada de l'ermitori, ho teníem preparat; Tot menys una cosa, qui havia de col·locar els rams al seu lloc ? Com que la primera gaiata que desfilava era la n° 1, vaig pensar que, en ser els primers en acabar, podien realitzar el treball. El president de la Gaiata 1 era José Ramón Navarro, "Xato Navarro" per als amics, així que em vaig dirigir a ell i li vaig dir: "Xato, necessite els xics de la teua gaiata per a que col·loquen els rams de flors", a la qual cosa ell, amb molt d'entusiasme, em va respondre que no hi havia cap problema i així va ser com els xics de la Gaiata 1 van anar posant els rams de l'Ofrena al seu lloc, i segueixen fent-ho avui en dia.
Es va omplir de flors tot el que teníem previst i entre tots vam aconseguir realitzar el que jo crec que va ser una magnífica Ofrena, i que tot el món la poguera veure.
Un dels majors detractors que tenia l'Ofrena de Flors a l'exterior de l'ermitori era el meu molt estimat antecessor al càrrec de Cap de Protocol, En Manuel Sanz Blanco, però, en honor a la veritat, he de dir que va ser el primer en felicitar-me, perquè entre tots havíem aconseguit que l'Ofrena fora un acte multitudinari i de gran fervor cap a la nostra Lledonera.
Com a anècdota d'aquell dia, els contaré que la mare de la regina d'aquell any es trobava convalescent al llit i es va alçar per a assistir a l'Ofrena; i, quan va finalitzar, em va dir: "Andrés, he vingut per a acompanyar la meua filla, per si no eixia bé, però ha sigut un èxit".
No recorde exactament quants anys vam estar realitzant l'Ofrena enfront del retaule, potser tres o quatre, per a després passar a fer-la al costat de la porta principal. Al començament es confeccionava un quadre en flor que era l'escut de la ciutat i al fons uns cortinatges, però amb el temps, l'afluència de gent que volia participar a l'Ofrena va anar creixent i es va haver de confeccionar un gran plafó, que arribava fins al balcó de la casa prioral, i encara així, al poc de temps, es va haver de tornar a ampliar. Aleshores els participants desfilaven per damunt d'una tarima d'uns 50 cm. d'alt, perquè tots els assistents pogueren veure-ho bé, però això s'ha perdut amb el temps. M'agradaria fer una crida des d'aquestes línies als actuals responsables de l'Ofrena, per a tornar a recuperar la tarima de nou, amb la finalitat que la gran quantitat de gent que es congrega a l'esplanada de la Basílica puga veure-ho perfectament i gaudir de la gran vistositat de l'Ofrena.
Al principi de traure l'Ofrena al carrer, recorde que, a un programa de ràdio que dirigia el nostre benvolgut Manolo Monferrer, en connexió amb les emissores de València, es defensava des d'allà que els participants a l'Ofrena havien de dur el vestit regional, però jo des d'ací m'hi oposava i defensava que tota persona que vulguera oferir-li un ram a la Mare de Déu del Lledó no tenia per què vestir amb un vestit determinat, ja que, des del meu punt de vista, d'aquesta manera es privava de participar-hi a molta gent. He de dir que crec que el temps m'ha donat la raó, ja que actualment tots els participants que ho desitgen participen amb qualsevol tipus de vestits antics, sense cap més obligació. I al fil d'açò, voldria retre un petit homenatge a Consuelo Aparici, perquè va ser la primera persona que va col·laborar a l'Ofrena amb vestit antic i acompanyada per les seues netes.
A tot açò, cap assenyalar que l'Ofrena és sempre un dels actes més participatius i entranyables de la Magdalena, però que, quan s'hagut d'organitzar al marge de les festes fundacionals, no ha tingut la mateixa acollida, tot i convidar a participar els col·lectius festers. L'Ofrena, sens dubte, forma part indissoluble de la nostra setmana magdalenera.
I fins ací, una petita història de com va eixir l'Ofrena de flors a l'exterior de l'avui Basílica de la MARE DE DÉU DEL LLEDÓ.
