Nit màgica
Manuel V. Vilanova
Codirector Xarxa Teatre
Llibret Gaiata 8, 2009.
Vídeo:
No recorde. No recorde quants anys tenia, però hauria de ser a finals dels cinquanta quan jo, agarrat de la mà de ma mare, observava com el meu oncle encenia un castell de focs que ell mateix havia construït, per celebrar la festa de la Mare de Déu del Carme. Mon pare, prop d'ell, vigilava amb dos poals d'aigua al seu costat per si calia apagar la malea del rocam, on es mostraven les habilitats pirotècniques. No, el meu oncle no era coeter. No sabia la fórmula de la pólvora: Sis, as, as. Sis parts de salnitre, una part de carbó i una altra part de sofre.
El meu oncle era fuster, però tenia afició a l'antiga pirotècnia i havia comprat els coets al coeter del poble, Eladio Martí, i ell havia muntat els coets en aquelles rodes grans que ell mateix havia construït. Ja no es portava la pirotècnia tradicional estàtica, havia passat de moda. Les carcasses havien acabat amb aquell treball artesanal de nuar coets a estructures de fusta, perquè les espurnes crearen sorprenents imatges geomètriques que podien ser observades pels espectadors a escassos metres de distància. Veges per on, jo ajudaria a recuperar aquella vella pirotècnia que tant li agradava al meu oncle.
La Mare de Déu del Carme era una de les festes que féiem al maset. Els estius ens traslladàvem a un petit maset que teníem envoltat de tarongers. Ens desplaçàvem sis persones: mon pare, ma mare, la meua germana, ma tia, el meu oncle i jo. Vivíem en una xicoteta casa d'uns 25 metres quadrats, sense llum elèctrica, sense sanitaris, amb dos petites habitacions i un corredor on teníem un armari i una cisterna. El foguer, el teníem a la part de fora i féiem la vida a la terrassa. El trasllat el féiem amb el carro i l'haqueta de la família. Portàvem dos llits de canonge, dos somiers, la roba i els utensilis per cuinar. Mon pare i el meu oncle dormien en matalassos de pallerofa, que tiraven per terra. Les dones i el xiquet érem els únics que dormíem en matalàs de llana. Les comoditats eren molt inferiors a les que teníem a casa, però per a nosaltres era un plaer anar a estiuejar al maset, on teníem una baseta de 2x1 metres on podíem pendre el bany. “Mon anem”, era la frase que, en arribar juny, jo volia escoltar. (Ens n'anem)
També recorde, que tant a casa com al maset, teníem una paleta de fusta d'uns 20x10 centímetres, amb una maneta per una cara i un anell de ferro per l'altra. Era la paleta de tirar coets a l'aire. De fet, el castell de foc amb què el meu oncle ens obsequià aquell any per la Mare de Déu del Carme, constava d'uns dotze coets voladors que disparàvem amb la paleta, una traca d'uns 20 metres de llargària que estiràvem per terra, algunes rodetes xicotetes i la gran roda que el meu oncle havia muntat. L'havia penjada d'un pal i li havia posat un parell de coets filiers un metre per dalt.
Mon pare el renyí per haver-se gastat tants diners en coets i potser per això ja no tornàrem a fer un castell de focs per celebrar la Mare de Déu del Carme. Sols recorde haver-ho vist una vegada en la meua vida. La pirotècnia tradicional valenciana havia desaparegut per complet quan el vell coeter Pasqual Martí i jo començàrem a xerrar per a fabricar-la de nou: “És molta feina”, em deia Pasqual. “Jo te la pagaré, però tu me la fabricaràs”, li vaig contestar. Crec que sense aquella relació entre el major dels Martí i jo, la Nit màgica no haguera estat possible.
Jo volia recuperar els antics castells de pirotècnia, però igual que el meu oncle, jo tampoc era pirotècnic. Em calia que un vell pirotècnic em facilités els seus coneixements, per fer les estructures que després omplirien la Nit màgica. Aquell castell de foc del meu maset de finals dels cinquanta va ser, sense cap mena de dubte, el primer embrió de la Nit màgica que després ha donat la volta al món. El xiquet que sa mare agarrava fortament de la mà perquè no s'arrimara als coets, formaria part d'un col·lectiu artístic, Xarxa Teatre, que intentaria exportar l'emoció que sentia mirant aquelles imatges d'espurnes per tot el món.
