Les tres caigudes

José Juan Sidro Tirado
 Llibret Gaiata 8, 2012.

 

Som a les darreries del segle XIV, possiblement als voltants de 1370, temps d'escassesa i dificultats, acabada de superar una terrible pesta que ha fet minvar dràsticament el nombre de veïns de la vila.
 
El poble castellonenc, tremendament religiós, ja traslladat al pla, venera en una xicoteta cova-balma del Castell Vell, Santa Maria Magdalena, la Santa penitent. Per donar gràcies a Déu per lliurar la ciutat de les recents calamitats i pesta, suplicant la protecció del Cel, pelegrina en temps quaresmal, esporàdicament en processó d'específica funció penitencial, al llogaret tal i com ho ha anat fent en altres ocasions al voltant de l'església Major o el convent dels Agustins, dins el propi recinte amurallat o les ermites del Lledó i Fadrell a l'horta,
 
Tot i això, no podem dir que aquest siga l'origen de l'actual romeria a la Magdalena, doncs no serà costum anual el visitar la cova-balma, malgrat que a meitat del segle XV fra Antoni, el frare barbut, comença a bastir l'actual ermita, i als inicis del XVI, any 1503, el Consell Municipal, d'acord amb el clergat de Santa Maria, i per demanar la intercessió divina, en aquesta ocasió front la seca que patix la ciutat, decidisca realitzar una nova rogativa a l'ermitori.
 
La seca sembla que perdura i la necessitat d'aigües fa que a meitat del XVI, al voltant del 1565, s'haja convertit en costum el pelegrinatge anual a la Magdalena. La rogativa, acordada conjuntament per clergat i autoritats civils, queda institucionalitzada el tercer dissabte de quaresma...
 
Sabem que la romeria, a la vegada que les obres i reformes en l'ermitori, no exempta de conflictes esporàdics entre Jurats i Clergat, continua celebrant-se al llarg de tot el segle XVII. Una fita important té lloc a meitat del segle, el 1652, a l'acomplir-se 400 anys de la fundació de la ciutat, la benedicció de l'ermita de Sant Roc de Canet, parada i estació ritual, a partir d'aquell moment de la rogativa, tant a l’anada com la tornada, per ocupar un lloc estratègic vora el Caminàs.
 
El segle XVIII consolida la romeria com una celebració pròpia de la ciutat. L'ermitori del pujolet adopta l'actual fesomia, i serà al voltant del 1730 quan podem concloure que la romeria del matí, “la tornà” de la vesprada i la processó de la nit, adquirixen una configuració molt semblant a l'actual.
 
Llorens de Clavell el 1730, d'una banda, i el pare Vela el 1750, d'una altra, deixen constància del ric ritual de l'anada i la tornada, així com de la participació en la processó nocturna de religiosos, confraria de la Sang i penitents, que porten “llums en canyes” i que venen a unir-se a aquells romeus que retornen de la Magdalena, no sense abans haver passat pel Lledó.
 
Sembla que ara la romeria i la tornà estan ja definitivament institucionalitzades. Però, no, no és així. El quadrienni 1745-1748 deixa de celebrar-se la romeria degut a la ruïna de l'ermitori i les moltes despeses que suposa per la ciutat aquesta celebració quan les arques municipals, pel moment econòmic que s’està passant, estan buides. No serà fins el 1749 quan torne a recuperar-se però  amb unes motivacions diferents: el profund sentit religiós en honor de Santa Maria Magdalena i en memòria i record del trasllat del poble des del Castell Vell, al Pla, de la muntanya a la plana…
 
Així, com veiem, ni les pestes ni les seques són elements influents en la recuperació de la romeria i tornà; la festa de Santa Maria Magdalena comença a celebrar-se en acció de gràcies i commemoració del trasllat de l'antiga ciutat, perdent el caire penitencial, deixant recaure el pes de la penitencialitat ara, en la processó nocturna, que acompanyarà la tornà en arribar a Sant Roc del Pla.
 
La romeria es celebra regularment però suspensions i prohibicions acompanyen la tornà a les darreries del segle XVIII i, els intents de tallar els abusos produïts per les dones públiques disfressades “de Magdalena”, es repetixen alternativament fins ben entrat el segle XIX. Són uns anys negres que només el clergat i un sector minoritari del poble manté el compromís de peregrinar als orígens. La romeria perilla i la tornà cau en desgana.
 
Les guerres carlines primer i les manifestacions polítiques contra el regent Espartero després, porten canvis i fins i tot la desaparició de la romeria a la primera part del XIX, tot i que el 1852, en acomplir-se el VIé centenari de la fundació, amb un nou ressorgir, apareixen per primera vegada a la romeria “les canyes verdes”.
 
Tot i que el segle XX podem dir va ser el de la consolidació definitiva i plena de la romeria, convertint aquesta en la més genuïna manifestació popular castellonenca, no va estar, sobretot en la seua primera meitat, tranquil·la. Canvis en l'estructura, organització, itineraris, supressions… van succeir-se. Els anys 1917 i 1918 a causa de la Guerra Mundial i els 1937 i 1938 per culpa de la Guerra Civil la romeria va quedar suprimida.  Quan va recuperar-se el 1939 i per haver estat desmantellat i sense culte l'ermitori del Lledó, la tornà deixa de fer-se per aquell lloc emblemàtic i, definitivament, la tornà de la romeria de manera oficial, deixà de celebrar-se el 1941, en tornar la comitiva oficial en cotxes, per assistir a la primera correguda de braus de la fira…
 
La romeria perd novament part del seu  sentit: el moment de la reincorporació o retorn a la comunitat, que ve a ser com un camí invers al de la separació, el sentiment d'haver acomplit amb la tradició dels avantpassats; la tornà, es difumina. Tota romeria religiosa, i aquesta ho és, ha d'eixir de l'església i tornar a l'església, calia reivindicar el que la tradició exigia, l'esperit de participació, la vivència de “l'esperit castellonero”.
 
Un fet vindrà a ser decisiu en aquesta nova recuperació de la tornà. L'any 1983 l'ajuntament de Castelló nomena la Colla Pixaví, ermitans honorífics de Sant Roc de Canet, i des d'aquell precís instant, aquesta entitat festera recupera la tornà. Els seus actius membres realitzen any rera any la processó de la tornà, no oficial, davant la processó de penitents i desfilada de gaiates, recorrent els carrers de la ciutat fins retornar on al matí havien iniciat el romiatge, l'església Major.
 
Així any rera any, una i altra vegada, fins que el 1989, any del 750 aniversari de la Carta Pobla, amb l'entusiasta col·laboració de la Colla de Cantors i el recolzament decisiu de l’aleshores alcalde de la ciutat Daniel Gozalbo, va recuperar-se “oficialment” la tornà, continuació normal i necessària de la romeria;  novament,  aquesta tornava a estar completa.
 
Des d'aleshores ençà, cada any han estat més els castellonencs que han anat incorporant-se, joves i no tant joves, veïns i forasters, grups d'amics i colles federades que van donar-li l'impuls definitiu, tots han anat, hem anat fent més nombrós el grup d'acompanyants. Aquest 2012 seran 24 els anys en què la tornà oficialment ha estat recuperada.
 
Des de les quatre de la vesprada en què amb el cant de l'Absolta, respons per tots els difunts que en alguna ocasió han participat en la romeria s'inicia la tornà, fins que s'arribe de nou a la cocatedral de Santa Maria i clergat, cantors i romeus reciten el Gloria Patri en acció de gràcies, amb la qual cosa es dóna per acabada la rogativa, Sant Roc de Canet, el monestir de les Carmelites Descalces, la basílica del Lledó i el Forn del Pla primer i, els carrers de Castelló després, són any rera any, testimoni de la revitalització del retorn, que està adquirint una dimensió que ni els més optimistes podíem imaginar.
 
I si anar a la Magdalena, com deia el poeta, no és tant sols anar de festa, tornar de la Magdalena, acompanyant “la relíquia”, “fer la tornà”, és el sentiment d'haver fet les coses bé, l'orgull de genealogia, testimoni de fidelitat del poble als seus orígens.
 
I per acabar un desig: que per molts anys més puguem mantenir l'esperit dels nostres avantpassats i la memòria ritual de la principal romeria del poble que constituïx la nostra essència, tant en el sentit històric-fundacional com religiós-penitencial. De ser així, segur que el “ser de Castelló” suposarà participar en l'orgull d'haver viscut en temps llunyans al cim d'un pujolet des d'on es domina La Plana.

Foto: